“A Colòmbia, pensar diferent o fer denuncia és motiu per ser assenyalat i perseguit”
El passat diumenge, 29 de maig, es van celebrar les eleccions presidencials a Colòmbia, que auguraven un possible canvi polític que s’ha vist materialitzat en els seus resultats: per primera vegada l’esquerra podria arribar a presidir el país. El partit d’esquerres liderat per Gustavo Pietro va quedar com a primera força, seguit de Rodolfo Hernández, populista de dretes. Tots dos passen a la segona volta que se celebrarà el proper 19 de juny.
Colòmbia viu un context de conflicte i guerra des de fa molt anys i aquests comicis no comptaven amb totes les garanties democràtiques. Davant aquesta situació, una delegació catalana formada per representants del món polític local i autonòmic i la societat civil, ha viatjat fins el país per participar en una missió d’observació electoral liderada per la Taula Catalana per la Pau i els Drets Humans a Colòmbia. Sota aquest context de possibles canvis polítics i socials, parlem sobre la situació a Colòmbia amb tres activistes que formen part del Programa Català de Protecció de Defensors i Defensores dels Drets Humans de la Generalitat de Catalunya, que els acull a casa nostra temporalment: Cesar Galarza, Katherin Arias (coletivo Maloka) i Diana Martínez (International Action for Peace-IAP).
Quina és la vostra història i què us ha portat a apuntar-vos al programa de protecció de defensors i defensores?
Katherin: Quan el meu fill tenia 2 anys (ara en te 10) els paramilitars van assassinar al seu pare, i jo em vaig sumar al Moviment de Víctimes d’Estat. És un compromís que tinc amb el meu fill, per a que ell també pugui transitar el seu procés i exigir a l’Estat que respongui per la mort del seu pare. En aquesta cerca de justícia ens hem trobat amb persecucions i intimidacions cap a la nostra família. En aquesta lluita em trobo amb César i decidim caminar junts. Quan estava embarassada de 7 mesos, el meu company va ser víctima d’un atemptat on van morir cinc persones, ell va resultat ferit però va sobreviure. Pel fet de sobreviure, vam patir moltes persecucions i amenaces. Aquest context ens va fer decidir apuntar-nos al programa.
César: Sóc víctima del conflicte a Colòmbia des del 2005, quan era un nen i van matar a la meva àvia (una líder del territori) i ens van donar 3 dies per deixar casa nostra. Temps després vaig tornar al meu territori i vaig estudiar comunicació intercultural. Al 2017, en el marc d’un projecte d’investigació periodística, em trobo amb grups armats que intenten frenar la feina que desenvolupava. Des d’aleshores he vist morir molts companys i comunicadors, però mai vaig pensar que em tocaria a mi. Però va passar, i això deixa moltes seqüeles físiques i mentals. He perdut el compte de les persones que he vist morir. Després de l’atemptat van tirotejar casa nostra, amb els nens a dins, i a mi em perseguien pel fet de ser periodista. Els companys ens van dir que havíem de sortir perquè ens anaven a matar. No volíem deixar la nostra terra, la nostra família, però ho vam haver de fer.
Diana: Des de molt jove he estat implicada en moviments socials, fins i tot volia estudiar Dret per seguir defensant els drets humans, però la situació econòmica no m’ho va permetre. Davant la necessitat de la meva comunitat, formo part d’aquesta lluita des dels comitès de joves, de mediambient i també com a corresponsal de mitjans de comunicació alternatius, per donar a conèixer la vulneració de drets que pateix el nostre territori. Poc a poc em vaig exposar més i això em porta a apuntar-me al programa. Per a mi, l’estada a Catalunya suposa un respir, perquè no només patim persecució per ser líders sinó també per ser dones. Aquí he pogut seguir formant-me i també fer activisme i visibilitzar els problemes que pateix la nostra terra i comunitat.
“La vulneració de drets segueix, per tant, l’activisme creix i el risc també”
Quina és la situació actual de les activistes i defensores de drets humans al vostre país?
Diana: A Colòmbia, pensar diferent o fer denuncia és motiu per ser assenyalat i perseguit. Fer activisme comporta que la teva integritat sigui exposada. Pensàvem que amb l’Acord de Pau acabaria aquest perill, però només es va acordar la pau amb un actor armat. La vulneració de drets humans segueix, per tant, l’activisme creix i el risc també. Al meu territori, los Llanos Orientales, els camperols viuen una situació molt complicada. El govern ha posat en marxa una política pública (Plan Artemisa) que se suposa que ha de revertir la desforestació i protegir el medi ambient, però la realitat és que s’està fent servir per tractar els camperols com a criminals. Els estan fent fora de la seva terra, els estan bombardejant, capturant i matant.
Katherin: El que hem viscut nosaltres ho viuen altres activistes i líders, i encara pitjor. Des de que vam arribar a Catalunya ja han assassinat a 10 companys. Fer visible opinions diferents al discurs majoritari dels mitjans de comunicació té un cost que es tradueix en persecucions, amenaces i morts. Treballar des de mitjans alternatius i comunitaris és un risc per a tu i per a la teva família.
Segueix Colòmbia en guerra?
César: Jo crec que fins i tot pitjor que abans. Les xifres de víctimes i de famílies desplaçades no fan més que augmentar. Sembla que amb l’Acord ha acabat tot, i no és cert. Jo he viscut vuit desplaçaments, dos massacres i un atemptat. Imagina un líder, que s’exposa molt més que jo. Els interessos del narcotràfic i l’explotació de recursos naturals és molt gran, i s’emporten a qui sigui per endavant. D’aquesta realitat també és responsable la comunitat internacional, el sistema en el que vivim perpetua aquestes massacres i el nostre govern ho permet.
Diana: Als territoris s’ha aguditzat més el conflicte, la gana, la desigualtat. Ara tenim múltiples actors armats, abans sabíem identificar-los, on estava la guerrilla, on els paramilitars, ara és molt més complicat.
Katherin: El conflicte també te lloc a les ciutats, tot i que ho disfressen de delinqüència comuna. Els paramilitars presten diners a gent que ho necessita i s’ho cobren amb interessos, i si no ho poden tornar, els maten. Sense que ningú faci res al respecte. Hem sigut víctimes de diferents actors armats, crec que de tots. El pare del meu fill, que va ser assassinat pels paramilitars, no ha estat mai reconegut com a víctima.
En les eleccions de diumenge han participat diverses missions d’observació electoral. Creieu que són necessàries?
Katherin: Ho són, sobretot si serveixen per fer incidència i i denunciar públicament les irregularitats. Fins i tot a alguns observadors no els han deixat entrar al país. Prèviament ja s’havien presentat certes irregularitats en el tema de les verificacions de les eleccions. El govern actual no està disposat a deixar anar el poder i poden fer el que sigui si guanya un partit d’esquerres com el Pacto Històrico. Estem preocupats per això.
Diana: Són molt necessàries perquè no tenim garanties de seguretat, quan no hi ha eleccions, per als líders socials i les comunitat, imagina’t per a la participació política en general. Els grups que ostenten el poder tenen les seves estratègies per a no deixar-lo anar, per això és tan important la verificació. Jo agraeixo aquestes missions però em sap greu que cap hi hagi anat als Llanos Orientales, el meu territori. A les eleccions de diumenge van passar coses, la segona volta és molt més decisiva i encara hi ha més risc.
“L’esperança la tenim en la gent que lluita per la vida i el territori”
Teniu esperances de canvi amb aquestes eleccions?
César: El canvi no arriba de la nit al dia. El meu poble porta més de 500 anys lluitant, hi han hagut canvis importants, però ens segueixen matant. Que arribi un partit d’esquerres a la presidència sí que generaria alguns canvis, com per exemple, que es respectin els drets fonamentals (educació, salut) i que s’acabi la corrupció. Els governs anteriors estan finançats pel narcotràfic, són corruptes. Tenim esperança en una millora de les polítiques socials i de defensa del territori, però el canvi passa per un nou sistema, no només per un nou govern. L’esperança la tenim en la gent que lluita, que segueix lluitant per la vida i pel territori.
Diana: Teníem més esperances a la primera volta, però segueixen ara també. Des dels territoris, les joves i les dones ens creiem el canvi, creiem en una proposta que està orientada a defensar els drets de les dones, la participació pública, política, social, cultural, en tots els escenaris. I si no ho aconseguim, seguirem treballant, perquè defensar la inclusió de les dones, és un dret que no ens poden treure, no tornarem 50 anys enrere.
Al novembre va fer 5 anys que es van signar els Acords de Pau, com vau viure aquesta negociació i quin balanç feu d’aquests 5 anys?
Diana: L’Acord no està malament, el punt 1 i el punt 4, per exemple, soluciona a nivell nacional moltes problemàtiques i ens vincula a totes com a societat. En general, tots els punts estan bé. L’Acord ha avançat en el tema de l’esclariment de la veritat, la Jurisdicció Especial per a la Pau… tot el que hem recollit i documentat com a defensors de drets humans s’està revelant. Però en les altres parts, no avança.
César: Sabíem que l’Acord no portaria la pau, perquè la pau depèn de moltes coses, però sí que teníem esperança que acabaria amb el conflicte armat. El moviment indígena va apostar des del primer moment per la pau. Ens vam emocionar molt, vam volar tan alt que, un cop signats vam caure del núvol on estàvem. Els Acords són un paper, com qualsevol altre. Vam viure dos anys de tranquil·litat, però durant aquest temps les dissidències es van fer fortes i es van rearmar. El problema no són els Acords, el problema és que el govern no els ha complert, a les zones rurals, amb les víctimes, amb els camperols, que estan totalment oblidats.