“A Mèxic, hi ha persones sol·licitants de refugi de més de 100 nacionalitats diferents”
Enrique Vidal és director del Centre de Drets Humans Fray Matías, que cada dia atén més persones en moviment a la frontera sud de Mèxic.
- Què és i quina tasca es fa des del Centre de Drets Humans Fray Matías de Còrdova?
Som una organització local a primera línia de terreny establertes a Tapachula, Chiapas, a 30 quilòmetres del punt fronterer amb Guatemala. Donem acompanyament a persones en diversos contextos de mobilitat. Fem servir aquest terme per no etiquetar la naturalesa o categoria de persona, sinó que parlem del context que es dona per les causes del desplaçament i per les polítiques migratòries que els hi priven accedir als seus drets. Oferim acompanyament jurídic, psicològic, d’integració social per accés a drets, i també promovem iniciatives d’integració social comunitària de participació col·lectiva. Tot això ho recollim en un model de documentació específic del context actual que ens permet tenir informació de primera mà, tenir milers de testimonis per sistematitzar i construir arguments de defensa de drets humans en espais d’incidència política, social i comunitària, i jurídica, que ens serveixen per fer litigi estratègic davant dels tribunals nacionals de Mèxic i del sistema interamericà de protecció dels drets humans. Actualment, som un equip de 30 persones que treballem al Centre Fray Matías, rebent cada matí a les persones que venen a les oficines.
- Quina és la situació actual a la frontera sud de Mèxic?
En els últims anys hem rebut el nombre més gran de persones respecta dècades anteriors. El 2023 vam tancar amb 140.000 sol·licituds de refugi a Mèxic, una xifra rècord. Entre un 70-75% d’aquestes peticions es tramiten o s’inicien des de la ciutat de Tapachula. Però l’accés als procediments de refugi estan condicionades per estar sota una política migratòria que encara està basada en la detenció massiva de persones i deportacions a països d’origen. En els últims anys, hem deixat de rebre persones que van a la recerca d’una aventura econòmica, ni homes sols que busquen millorar la qualitat de vida de les seves famílies. Ara rebem famílies completes, de vegades amb dues i tres generacions.
Són testimonis de supervivència de greus violacions dels drets humans sistemàtiques i violències generalitzades als països nord d’Amèrica Central (Guatemala, Hondures, El Salvador) però, cada cop més, persones del Carib com ara Cuba o Haití. També de països de Sud-amèrica com Veneçuela, Perú o Bolívia, així com nacionalitats del continent africà o del sud-est asiàtic. A Mèxic, hi ha persones sol·licitants de refugi de més de 100 nacionalitats diferents. Tot això és degut a una externalització de la frontera dels Estats Units, que continua marcant una hegemonia sobre com determinats països han de portar a terme la seva política migratòria.
El primer cèrcol d’externalitzacions és la frontera sud de Mèxic amb Guatemala, i després n’hi ha d’altres que han anat baixant cada vegada més fins a arribar a la frontera entre Panamà i Colòmbia. Per tant, les persones que nosaltres rebem venen d’haver viscut situacions molt complexes i greus, que afecten especialment a la infància i a adolescents, sobretot a les nenes i dones joves, que afronten situacions cada vegada més greus per culpa del crim organitzat. Determinats grups estan directament vinculats amb les administracions dels països de trànsit inclòs, desgraciadament, el govern mexicà. En aquest sentit, doncs, és un context en què hi ha molta violència, però on les persones encara tenen la capacitat, la força, la creativitat i les estratègies per continuar travessant les fronteres internes, polítiques, simbòliques i militars amb l’objectiu de tenir un projecte de vida migratòria. En algunes ocasions amb Mèxic com a país de destí, o amb l’objectiu d’arribar al sistema d’asil nord-americà i, en grau més baix, el canadenc.
- Creus que el recent canvi de govern mexicà conduirà a noves propostes o seguirà la mateixa línia vers la gestió migratòria?
Els recents resultats electorals a Mèxic ens donen un panorama de major legitimitat i base social del govern entrant. El que ha sortit ja és un dels que tenia major credibilitat entre la població mexicana, però aquest nou ve d’una orientació previsiblement més moderna, menys dependent de conceptualitzacions polítiques del Mèxic dels anys 80-90, i amb una força i capacitat diferent. Així i tot, la política migratòria està completament determinada pels Estats Units i les negociacions entre els dos estats, ja que Mèxic és ja el principal soci comercial dels Estats Units, per davant de la Xina. La relocalització econòmica que està succeint a la regió està posant l’agenda migratòria en una necessitat de negociació i consens, i cada vegada menys imposició llisa i plana. Però, a poc a poc, Mèxic ha anat incorporant un rol propi de contenció migratòria. Hem d’avançar molt en aquest sector de suport del govern actual per afavorir una agenda d’inclusió social i interculturalitat, i de lluita contra el racisme i la xenofòbia, que permeti una agència pròpia amb avenços significatius en matèria de drets humans i inclusió socioeconòmica i laboral.
Tot estarà molt condicionat als resultats de les eleccions dels Estats Units al novembre, on una victòria del partit republicà tindria una expressió molt més racista i discriminatòria de la que ja es va tenir amb Donald Trump el 2017. En el cas d’una victòria del Partit Demòcrata, hi hauria una posició molt feble que estaria sempre buscant negociar l’agenda migratòria amb la part moderada del partit republicà. Així que, a l’horitzó, no veiem possibilitats de canvis estructurals.
Aquest funcionament de les fronteres l’estem veient a nivell global. Tant a Austràlia com al Mediterrani -i al sud d’Espanya-, s’està repeint el mateix model de contenció migratòria. És un fenomen que s’està globalitzant i, amb aquesta gestió de fronteres, s’estan provocant els contextos de violències que estem afrontant. També hi ha situacions que escapen de les conjuntures electorals d’un país o un altre.
- I quin rol exerceix el Centre Fray Matías en aquest context?
La gent ens ubica com a eina per reforçar l’accés als seus drets. És molt important comprendre que les persones no busquen una ajuda assistencial, sinó que volen tenir la informació que venci la desinformació que reben per part dels governs i les xarxes de trànsit de persones, i puguin prendre decisions sobre què volen fer com a família o com a parella, ja sigui en diferents zones de reubicació dins de Mèxic, com als Estats Units, on cada cop és més difícil creuar. Per tant, Mèxic s’està convertint en un país de destí de refugiats, quan fa uns anys no ho era. Així que les nostres estratègies d’acompanyament van orientades a donar aquesta possibilitat d’ubicar-se a la realitat socioeconòmica, laboral i d’habitatge que es poden trobar a Mèxic.
Com a centre de drets humans amb 27 anys d’experiència a la frontera sud de Mèxic, hem anat construint una memòria històrica que es converteix en una memòria política de la mobilitat humana, com un dels principals fluxos de mobilitat a nivell global. Actuem també com un espai d’anàlisi i compartim experiències que poden afavorir en la incidència política i en les xarxes de solidaritat i agermanament amb altres lluites socials i polítiques.
- Quines són les principals dificultats que us trobeu per treballar?
Com a activistes i persones defensores ens afrontem en algunes situacions de difamació, intents de desacreditar i inclús criminalitzar la nostra labor, relacionant-lo amb el tràfic de persones o de col·laboració amb aquestes xarxes. L’ordre executiva de Joe Biden d’aquesta setmana precisament parla d’actors privats que col·laboren en la xarxa de tràfic de persones a la zona sud de Mèxic i Amèrica Central. Aquest discurs tan abstracte ens posa en situacions de risc, i fa que constantment estiguem legitimant la nostra tasca amb organitzacions internacionals i mitjans de comunicació per entendre quina realitat està en joc i que el nostre enfocament és denunciar la violació de drets humans de les persones. Perquè el model migratori tal com està establert no afavoreix al govern o a les persones, sinó a una indústria armamentística i a un lobby molt fort dels Estats Units, i al crim organitzat transnacional.
El principal risc, però, el tenen les persones que acompanyem que, constantment, pateixen segrestos, violacions o violència sexual de diferents tipus, riscos de desaparició, formes de tortura per part d’agents públics, i de detenció migratòria -que és una forma de privació de llibertat irregular i arbitrària-. Això se li suma estar exposat a la deportació als seus països d’origen, que els suposa un risc a la seva vida i la seva llibertat per les condicions sociopolítiques d’aquests països. Cal recordar que els principals països expulsors d’Amèrica Llatina són els que tenen sancions econòmiques i embargaments comercials per part dels Estats Units, han estat despullats dels seus territoris, béns naturals i mitjans de producció… Tot això ve d’aquesta lògica neoliberal i neocolonialista que té als pobles completament desproveïts i crea climes de violència radical.
També cal mencionar l’estat de la salut mental d’aquestes persones per totes aquestes condicions, i el que els genera la incertesa sobre la seva situació. Això també s’ha de posar al centre.