Afropoderossa: “A Guinea Equatorial encara tenim enciclopèdies humanes, persones que van viure la colonització”
Pel Dia Mundial de la Dona Afrodescendent parlem amb Sílvia Ayang, activista antiracista, feminista i antihomòfoba.
- Recentment has participat com una conferenciant a Tarragona en el marc del FICAC, el Festival Itinerant de Cinemes Africans de Catalunya. Quines temàtiques es van tractar?
Vam compartir experiències personals sobre el racisme, el prejudicis racials, i el perill de la Història Única que sempre percebem. Com diu l’escriptora nigeriana Chimamanda Ngozi Adichie, s’ha de trencar amb el perill de la Història Única. Encara preval la visió eurocentrista i no s’explica l’altra part. També entre les comunitats migrants. Per exemple, una assistent nord-africana va compartir com allà també es marginen als africans negres per no tenir la pell clara.
Va ser una xerrada molt bonica per tenir diverses visions i històries. Un espai segur i agradable. Semblava que estàvem al pati de casa intentant solucionar el món! I això et dona peu a sentir-te lliure per expressar-te.
Espais com aquests són meravellosos perquè ens donen la oportunitat de ser escoltats, compartir les nostres històries, crear debats i compartir coneixements i opinions. Com a societat, hem d’estar-hi de forma equilibrada i ser capaços d’entendre’ns. Les persones assistents també surten d’allà amb una altra mentalitat, i potser elles traslladen a altres persones aquestes idees. Perquè no et deconstrueixes perquè ho decideixes un dia pel matí, has de tenir la inquietud, i aquests espais ajuden a fer canviar aquest xip.
Al final la base és informar, educar i trencar esquemes, no reforçant la Història Única.
- Com ha estat el teu camí cap a l’activisme i les xarxes socials?
Jo sempre he sigut activista. Però vaig començar amb les xarxes socials com una plataforma on dedicar-me al cabell afro, per mostrar a les dones i nenes a deixar-se el cabell afro i donar consells. Amb la pandèmia tot va canviar de rumb. Vaig rebre molt d’odi i em vaig adonar que hi havia molta ignorància respecte les persones migrants, les persones negres i el continent africà, així que vaig començar a parlar més sobre aquests temes fins avui.
La part bona de les xarxes socials és que arriba a tots els racons del món. Mai he estat a Mèxic, però m’escriu molta gent d’allà. També d’Anglaterra, per exemple. És important destacar que no tots els missatges que arriben per xarxes socials són positius però, com a mínim, el meu ho és i tothom hi té accés.
Gràcies a les xarxes socials també he escrit un llibre, o potser ho hagués fet però més tard. Al final les plataformes ens connecten i poden sortir coses d’aquesta unió i connexió, i és el què em va passar amb l’editorial quan em van proposar per xarxes escriure un llibre. No m’ho vaig pensar dues vegades, i va sortir España no es solo blanca que dona reconeixement a totes les persones negres que van ser part de la història d’Espanya, i pràcticament no se’n parla. Em semblava important tenir referents no tant actuals. Es creu que a l’estat espanyol no hi havia negres, però al segle XIX i XX sí que n’hi havia. I és important que els tinguem presents. És un llegat pels més joves. És una obra juvenil (a partir de 13-14 anys) que vaig escriure de manera que tothom el pugues entendre, sense tecnicismes, però amb l’objectiu de trencar esquemes.
- Una part important de la teva tasca divulgativa és també donar a conèixer la teva cultura i els teus orígens.
Sí. Jo soc de Guinea Equatorial, que va ser colònia espanyola, i per això parlo espanyol. Soc d’una de les ètnies del país, que és la Fang. Som una població que ve de molt lluny, la nostra antepenúltima assentada va ser a Sudan del Sud. Després de la invasió musulmana, vam fugir fins on actualment és el Golf de Guinea i diferents territoris de l’Àfrica Central. Som persones que hem sobreviscut de la tradició ferrera, durant aquest període d’estil nòmada. De fet, a Guinea Equatorial, els Fang van ser els primers en tenir una moneda de ferro, que es deia ekwele, fins que va venir la pesseta i es va acabar.
La nostra cultura varia, perquè el país té fins a set ètnies diferents i cada una té la seva pròpia llengua, cultura i tradicions. Això crea molta diversitat al país, que per a mi és meravellós. La meva ètnia és culturalment heteropatriarcal, on l’home hetero sempre està per damunt de tot, tot i que no sempre va ser així. Això passa amb altres territoris africans, on les seves cultures i tradicions es van modificar amb la colonització. Com a Guinea Equatorial, un país que no existia, i és producte de la creació dels portuguesos que van ocupar aquella terra 300 anys, i després els espanyols durant 200 anys. Hi va haver modificacions molt dolentes, i altres no tant dolentes, però cap de bona.
Un aspecte molt positiu és que a Guinea Equatorial encara tenim enciclopèdies humanes, persones que van viure la colonització. Recordo un home dient: “aquelles persones eren uns salvatges que van venir aquí a maltractar-nos”. La única cosa positiva que ens van donar, va dir, és la religió. A mi em fa ràbia que agraeixin això, perquè nosaltres ja teníem les nostres religions. El rentat de cervell arriba fins a pensar que la religió que se’ns va donar és la vertadera.
Al nostre país, la religió condemna la homosexualitat. I la homofòbia, la transfòbia o la LGTBIfòbia es justifica dient que Déu va crear Adam i Eva. No hi ha res més enllà. Les nostres religions d’abans no condemnaven l’homosexualitat, però com han passat 500 anys, la gent ara no vol indagar i els resulta més còmode quedar-se amb el què coneixen.
- A Guinea Equatorial també hi vas fundar l’entitat Somos parte del mundo. En què consisteix?
Somos parte del mundo neix a partir d’una necessitat de donar visibilitat a la comunitat LGTBI de Guinea Equatorial, on és una part de la societat bastant marginada. L’homosexualitat no és un delicte, però l’homofòbia tampoc. Això provoca que no li passi res a l’agressor. I això se li suma que hi ha lleis al país que també prohibeixen manifestar-se. Qui pot viure dins d’un calaix d’aquesta manera? La nostra tasca, doncs, no només és fer visible aquesta situació, sinó també ajudar als més joves. A la majoria, quan els seus pares descobreixen que tenen aquesta condició o orientació sexual, els fan fora de casa. Aquests joves acaben exercint la prostitució i estan exposats als contagis. Nosaltres els acollim i els ajudem amb els tractaments sobre VIH, però també a que recuperin els estudis. Això ho fomentem molt perquè hi ha molt abandonament escolar a les infàncies trans. Se’ls ha de conscienciar que poden continuar estudiant i continuar la seva vida. També treballem per empoderar les dones guineanes. Tot això sense poder manifestar-nos, i mantenint l’associació de manera il·legal perquè no es pot legalitzar al país.