Com és ser refugiada palestina al Líban? Parlem amb Wafa Issa, treballadora de l'entitat BAS
Wafa Issa és llicenciada en Literatura Anglesa i amb vocació de periodista, fet que l’ha portat a involucrar-se amb organitzacions socials en suport de la població palestina refugiada com a consultora. Ella és palestina nascuda al Líban, filla de refugiats i, per tant, també refugiada fins que va formar una família amb un home libanès. “Si una dona palestina es casa amb un home libanès, no aconsegueix la nacionalitat fins que té fills, i si és al revés, un home palestí i una dona libanesa, els seus fills seran refugiats tota la seva vida. Això és el Líban, el Líban no és just amb la seva gent”, explica des de Beirut.
Issa mai ha viscut als camps, però explica que la vida fora d’aquests pels palestins mai ha sigut fàcil, que ha estat marcada pel racisme i la xenofòbia, especialment durant la Guerra Civil. Actualment treballa amb l’entitat local BAS (Beit Atfal Assumoud), que se centra en la comunitat palestina als camps de refugiats i els assentaments informals des de 1976, cobrint les necessitats bàsiques de les famílies, els infants i els joves, i promovent el seu empoderament per tal que puguin tenir més oportunitats i millorar la seva situació socioeconòmica. El seu programa se centra en educació, desenvolupament social, salut i ajuda d’emergència, i fa molta incidència en el tractament de la salut mental.
“Volem donar suport a la comunitat palestina fins que aconseguim el dret de retorn a Palestina“, comenta Issa, que tot i ser palestina no ha pogut trepitjar mai el país.
La Covid-19 als camps de refugiats
El Líban té el nombre més gran de refugiats per càpita del món: 1,5 milions provinents de Síria, 200.000 de Palestina i 17.000 d’Iraq, Sudan i altres nacionalitats. Les condicions als camps de refugiats han agreujat la propagació i el tractament de la Covid-19 al país. Entitats com BAS, amb el suport d’organitzacions internacionals com el Fons Català de Cooperació, han pogut donar assistència a les persones dels camps i els assentaments informals que no podien accedir als serveis mèdics libanesos, ja que prioritzaven els ciutadans locals. “Se’t trenca el cor en veure com està la situació als hospitals del Líban”, es lamenta.
A part de l’ajuda més assistencial, també s’han fet diverses campanyes de sensibilització per conscienciar a la població palestina de la necessitat de la higiene, el distanciament social i de vacunar-se. El problema, explica Issa, és que molta gent desconfia de les vacunes i donat que el “75% dels palestins dins i fora dels camps han estat afectats per la malaltia, creuen que ja tenen immunitat”.
La resistència a la vacuna no és l’únic repte dins els camps i assentaments palestins al Líban, ja que l’aplicació del confinament durant els primers mesos de la pandèmia i la por d’infectar-se va generar un clima de tensió perquè el distanciament social és impossible i les persones no es poden permetre deixar de treballar. “Sents que el teu veí és el teu enemic, que et pot fer mal si té coronavirus”, relata Issa.
Els palestins en un Líban col·lapsat
El Líban, després de la gran explosió al port de Beirut l’agost de 2020 i la crisi social, política i econòmica que ja arrossegava, es troba en una situació complexa i no pot donar l’assistència que la població necessita. “La gent està protestant al carrer, el dòlar ha pujat a 22.000 lires i és desastrós, no tenim electricitat ni gasolina pels generadors….”, comenta, situació que pateixen més fortament les comunitats vulnerables que disposen de menys drets. Els refugiats palestins no tenen dret a adquirir una propietat ni material per reconstruir casa seva, com tampoc tenen dret a crear una organització, a no ser que es registri com a libanesa i tingui un 85% de treballadors libanesos a la junta.
A més, el dret dels palestins a treballar al país s’ha vist afectat al llarg dels anys. El 2005 es va establir el Comitè de Diàleg Libanès-Palestí (LPDC per les seves sigles en anglès) i es va acordar garantir el dret a exercir diverses feines, però actualment encara tenen vetades 36 professions. L’estiu de 2019, el ministre de Treball, Camille Abu Suleiman, va anul·lar aquest acord i va prohibir el dret al treball de tots els palestins sota el pretext de regular la situació dels treballadors estrangers, decisió que va encendre unes protestes als camps de refugiats que van acabar amb el restabliment de l’acord inicial del comitè. L’intent de canvi per part de Suleiman va obrir un debat als carrers sobre la condició dels palestins “som estrangers o som refugiats?” planteja Wafa Issa, que reconeix que la situació dels refugiats palestins és cada vegada més dura.