“És un terror treballar aquí. Estem controlades, amenaçades, perseguides, sents que en qualsevol moment arribarà el teu torn.”
Des de fa més d’un any i mig, Palestina viu una gran catàstrofe humanitària amb motiu de la guerra a la Franja de Gaza, des de l’octubre del 2023, i l’augment de la violència a la part de Cisjordània, que s’hi suma als anys d’ocupació, control i opressió del territori per part de l’Estat d’Israel. El passat 19 de gener va entrar en vigor un alto al foc que va durar dos mesos i que Israel va trencar el 18 de març, reactivant els atacs a la Franja. El resultat d’aquesta onada de violència són desenes de milers de morts, especialment infants, i un territori totalment devastat i en runes, sense serveis bàsics i amb una ajuda humanitària que pràcticament no està arribant.
Davant aquest context i amb motiu de l’inici de la violència a la Franja de Gaza, Cisjordània i també al Líban, des del Fons Català es va iniciar una campanya d’emergència per donar resposta a les necessitats més bàsiques de la societat civil afectada: assistència humanitària, protecció de dones i infants, accés a l’aigua i serveis bàsics, assistència sanitària i psicosocial, etc.
Parlem amb una de les entitats que treballen sobre el terreny, a Cisjordània, i que donen assistència bàsica i suport psicosocial a les dones afectades pel conflicte a través del projecte “Contribuir a la resistència palestina en un context d’escalada de violències sense precedents”. Aquesta entitat és una de les contraparts de l’Associació Internacional de Solidaritat i Cooperació, Suds.
Israel va trencar l’alto el foc el 18 de març passat, que va entrar en vigor el 19 de gener. Com s’ha viscut aquesta situació als territoris on treballeu? Com vau viure l’alto el foc?
Nosaltres treballem a Cisjordània i després de l’alto el foc no va canviar res. Al contrari, va augmentar encara més la violència, sobretot als camps de refugiats del nord. Quan va començar l’alto el foc, va començar també la campanya de l’Autoritat Palestina contra el camp de refugiats de Jenin. Van bloquejar el camp de refugiats durant 45 dies, no podia entrar menjar i van tallar l’aigua i l’electricitat. Quan va acabar l’atac de les forces de l’Autoritat Palestina, van entrar les forces israelianes i des d’aquell dia no van sortir. Ara estem parlant de 4 camps de refugiats, Far’a a Tubas, Jenin a la ciutat de Jenin i els dos camps de Tulkarem, Nur Shams i el camp de Tulkarem, on la gent ja no pot viure perquè ho van enderrocar tot. Hi ha milers i milers de persones desplaçades que no tenen on anar, perquè a Cisjordània estem controlats o per l’Autoritat Palestina o pels israelians, envoltats de checkpoints que no ens deixen sortir ni entrar a altres pobles. A més ens enfrontem a que en qualsevol moment ens ataquin els colons. L’Autoritat Palestina no està fent res, en alguns llocs la gent s’està unint i, per exemple, al camp de Jenin tenen un comitè ciutadà per atendre la gent desplaçada. En canvi a Tulkarem no hi ha res, ningú no està ajudant. Jenin és més conegut i arriba una mica més d’ajuda, però a Tulkarem no. La gent s’amuntega a sales comunitàries sense ajuda i sense lloc per viure, és molt fort i molt trist. I les que més pateixen són les dones. Ens estan arribant també que en aquestes sales hi ha molts problemes, estan saturades, no hi ha menjar, tampoc vigilància i això fa que la violència domèstica estigui pujant moltíssim.
Com comentes, la situació a Gaza també ha provocat un augment de la violència a la zona de Cisjordània. Com ha afectat això a les persones que ateneu i al vostre projecte?
És molt difícil treballar en parts com a Tulkarem, per exemple. Fa més de tres mesos que intentem finalitzar unes sessions de suport psicosocial i és impossible. La situació és terrible, no pots caminar pel carrer perquè en qualsevol moment els israelians comencen a disparar. Això està passant al camp de refugiats però també al centre de la ciutat. Hi ha moltíssims morts, no hi ha cap lloc segur. Hem d’acabar moltes feines, la gent ens necessita, però no és fàcil, perquè tampoc podem posar en risc la vida de les treballadores del nostre equip. A Hebron també passa i ningú en parla. Ara mateix hi ha més de 280 checkpoints i portes a cada poble o ciutat, la gent no es pot moure, han parat la vida. Si vols treballar a la zona només ho pots fer si tens a una treballadora al mateix poble o camp de refugiats on vols fer la intervenció. No poden sortir i si surten, no sabem si podran tornar a entrar-hi. Cal ajustar la localització dels projectes moltes vegades. Per exemple, si hi ha una intervenció prevista en un camp de refugiats, potser aquesta intervenció s’acaba fent en una altra ciutat o poble, on hi hagi molts desplaçats, perquè dins del camp és físicament impossible. La situació també ens obliga a canviar el tipus d’activitat el mateix dia si, per exemple, tenim una formació sobre cooperativisme un dia on hi ha hagut molts morts, la gent que ve et diu que no vol parlar d’aquest tema, que necessiten suport psicosocial. T’obliga a estar en una alerta constant perquè tot canvia dia a dia.
Com s’ha viscut a les zones on treballeu l’alliberament d’alguns presos polítics palestins? I en el cas concret de les dones?
Van ser dos mesos de felicitat. A Cisjordània va ser un moment molt alegre perquè van alliberar presos que mai pensàvem que sortirien de les presons. La gent ho celebrava als carrers, però hi va haver represàlies, perquè als israelians no els agrada veure’ns alegres. Treien els presos a les tres de la matinada, els pegaven o sortien tan malalts que gairebé no podien saludar les seves famílies, després d’estar 20 anys sense veure’ls. Les preses van sortir horribles, no portaven més de dos anys a la presó, i semblava que en portessin més de 20. Les van humiliar, les van maltractar, les van torturar, eren com esquelets. No hi ha paraules que expliquin el que han viscut les preses, i encara avui ningú no ho sap del cert perquè no en poden parlar. Per als i les preses és important no explicar exactament el que han viscut perquè moltes estan esperant l’alliberament dels seus fills, i el que expliquin els pot afectar. No tenen menjar, els donen una cullerada de melmelada al dia perquè no es morin. Les preses van patir tota mena de violències, no ho expliquen exactament, però nosaltres ho sabem. No volen sortir de les cases, no volen parlar, no volen veure ningú, ni els seus familiars, estan patint molts traumes, van viure moltes més coses de les que ens podem imaginar. A més, estan amenaçades. No es poden reunir amb ningú, tenen molta por, i estan vigilades. Cada setmana les truquen per preguntar-los amb qui s’han reunit i amb qui han parlat. No poden mantenir relacions socials ni tornar a la feina. Visitar els i les preses també és perillós per a la persona que visita. Jo conec el 90% de les preses que van alliberar i encara no n’hem pogut visitar cap. No sabem com començar a ajudar-les, com treballar-hi, perquè elles no volen i això també ens pot afectar a nosaltres com a organització. Ara estan detenint molta gent per celebrar l’alliberament dels presos per suport al terrorisme. Treballar amb presos i preses alliberades, és un delicte.
Amb quines dificultats us trobeu a l’hora de treballar a la zona de Cisjordània?
És un terror treballar aquí. Estem controlades, amenaçades, perseguides, sents que en qualsevol moment arribarà el teu torn. Només per treballar amb dones, dones pobres, que ningú no treballa amb elles, nosaltres treballem en parts on ningú treballa. Són les que més pateixen, per això ho fem. Però aquí ajudar-les, protegir-les, és un delicte. Vivim amb por, ens movem amb por perquè no sabem si en qualsevol checkpoint ens aturaran. Les nostres companyes que van sortir de les presons ens diuen que parem tot, que parem de treballar, que no fem res, que no diguem res, perquè no volen que visquem el que han viscut elles. Estic parlant de dones que fa anys que treballen en participació política i lideratge. No podem deixar un full de paper a qualsevol lloc ni tenim oficina. Cap de nosaltres no dorm tranquil·la, ens banyem cada dia abans d’anar a dormir, per si ens vénen a buscar a la nit, perquè sabem que si ens detenen ens esperen mesos i mesos sense poder banyar-nos. I ara ja no és només la por que sentim per fer la nostra feina, també pel context actual de la regió. No sabem si en qualsevol moment ens trauran de casa. Jo visc en un camp de refugiats de Ramallah i estan dient que faran el mateix que als altres camps del nord. Dormim amb els documents al coixí per si en qualsevol moment hem de fugir. Tampoc podem tenir diners a casa, perquè si entren t’ho roben, o et poden dir que són diners de terrorisme. Això és el que vivim ara, tot el poble, però nosaltres tenim por doble.
Posem el focus en el projecte que realitzeu a Cisjordània, amb el suport del Fons Català, explica’ns una mica en què consisteix?
El projecte que desenvolupem amb el suport del Fons Català consisteix a fer sessions psicosocial amb les dones afectades per la violència que està passant ara a Jenin, Tulkarem, Nablus, també a Ramallah. Treballem amb dones que han patit pèrdua de cases o de familiars, o d’algú proper. També repartim cupons d’ajuda humanitària a les parts més afectades, que és tota Cisjordània, però sobretot a Jenin i Tulkarem, perquè la gent ara està molt necessitada d’ajuda bàsica.
Quin missatge donaries a la comunitat internacional sobre el conflicte que es viu a Palestina i com creus que es pot col·laborar des dels municipis?
Primer de tot, pressionar els governs perquè parin relacions amb Israel. Ja sabem que és complicat, que no hi ha ningú que els pugui parar, però ens cal seguir pressionant. I després, la part més humanitària, que no parin aquestes ajudes perquè no estan arribant suficients, i assegurar-se que aquests ajuts s’envien a través de les entitats que treballen sobre el terreny. Les ajudes del govern no arriben, l’Autoritat Palestina no està repartint res. La gent que més pateix, la més pobra, no està rebent res, estan passant gana. El més important és treballar directament amb la gent, amb els comitès i els col·lectius dels camps de refugiats, els pobles i les ciutats, i preguntar abans d’enviar res per saber com arriben les ajudes. Aquí hi ha gent passant gana, no hi ha feina, la gent no té un sou, i fins i tot hi ha molts casos de suïcidi perquè no tenen res per donar de menjar als seus fills i filles.
La campanya 3882. CRIDA D’EMERGÈNCIA PER LA CRISI HUMANITÀRIA GENERADA PER L’ESCALADA DE VIOLÈNCIA A PALESTINA i EL LÍBAN segueix oberta i podeu seguir fent aportacions a través de:
BIZUM 08460 (concepte: “Emergència Gaza i Líban”)
Transferència bancària amb el concepte “Emergència Gaza” al següent compte bancari:
ES91 0182 6035 4102 0160 8531