“És una dissociació absurda que uns lluitem contra una dictadura i uns altres vulguin entrar en una”
Itza López és nicaragüenca i fa 4 anys que viu a Barcelona exiliada per participar el 2018 en manifestacions per exigir democràcia al seu país. Aquesta setmana, a Sant Boi de Llobregat i Vilafranca del Penedès es projectarà un documental finançat per socis del Fons Català que porta el seu nom.
- Ets protagonista del documental “El viatge d’Itza“, que s’ha estrenat recentment, que parla de la teva història i exili de Nicaragua. Com t’has sentit veient el documental?
Veure el documental i veure a l’Itza que acabava d’arribar aquí va ser impactant. Estava passant molts estralls pel que vaig viure. Són 3 anys que vaig viure sota repressió i persecució, i va ser difícil. Veure’l em va tocar, i se’m va regirar de nou a l’estómac el què creia que estava en calma. Però crec que també és necessari tenir aquestes rebolcades de realitat: veure d’on venim, tot el que vaig passar fins a arribar aquí, i el que queda encara. Veure aquesta primera part em va fer venir ganes de continuar la segona part. Tal com manifestava al documental, per a mi el més important són els nicaragüencs que estan en l’exili, i els que estan més prop de Nicaragua. Viuen en misèria en comparació amb les persones que tenim el privilegi de migrar a Europa o als Estats Units, o a qualsevol altre país on mitjanament es poden tenir millors condicions de vida.
- Per què creus que és important fer una segona part a Costa Rica?
Per a mi, a aquest documental li falta la xutada de realitat que es viu a Costa Rica. Molta gent es va haver de deixar enrere tots els seus béns, està començant de zero i ha de continuar lluitant. Molts són persones grans i ja no poden accedir a una pensió perquè ja no són nicaragüencs legalment. Altres tenen treballs precaris per poder pagar una habitació.
- Tu també vas haver de començar de zero a Barcelona. Com va ser el procés d’adaptar-te a una nova vida aquí?
A l’inici va ser molt dur. Encara que jo no soc exiliada política legalment a Espanya, perquè tinc papers espanyols. Però la condició d’exili és no poder tornar al meu país per haver exigit llibertat. Encara que el més dur és no saber què fer en cap sentit. Una no té amics, no coneix a molta gent… És difícil saber cap a on dirigir-te. El més difícil dels primers mesos va ser que vaig voler fer moltes coses per reparar el que em van treure, com intentar estudiar. Vaig intentar fer estudis de Turisme aquí a Barcelona, vaig demanar una beca i al final no me la van donar. Entrar en una Universitat d’aquí no és el mateix que a Nicaragua, on pagava 20 dòlars a l’any. Aquest va ser el primer cop: el canvi dels preus, de com la vida és tan cara per al que a un li van ensenyar que era accessible, com l’educació.
Una altra dificultat per al dia a dia va ser el català. Jo no el parlava i, encara que el meu pare era català i sempre l’entenia molt bé, sempre em va faltar alguna cosa per internar parlar-lo. A l’inici era un tema pel qual sentia que tenia menys accés a moltes coses pel fet de no parlar-lo.
Però, al final, crec que vaig tenir el privilegi de tenir família aquí, que són els que em van ajudar i em van donar una casa. En canvi, hi ha molta gent que arriba i no té ni un espai on quedar-se. D’una banda, això em feia sentir bé, però de l’altre vivia cada dia amb el rancor de no poder tornar al meu país. Jo volia migrar algun dia, però mai em vaig imaginar que hauria de ser forçosament.
- Tu vas créixer a Nicaragua, creient en el sandinisme i en la Revolució Popular Sandinista de 1979. Per què un moviment que va il·lusionar a tanta gent ha acabat convertint-se en un règim autoritari? Què creus que va fallar?
Jo crec que va haver-hi diversos errors partint del mateix procés revolucionari. Per a mi, el sandinisme, o la mateixa Revolució, es remunta a molt abans de 1979. Quan Augusto César Sandino veritablement va lluitar en les batalles. Era un home que sí que creia en totes aquestes teories marxistes i comunistes, de com ha de ser l’ideal d’esquerres, del socialisme i del progrés. Però crec que el problema està quan cadascuna de les persones que estan en el poder posen els seus objectius personals per sobre del bé d’un país i una nació. Per a mi, durant la mateixa guerra va haver-hi moltes coses que se li va permetre fer al Frente Sandinista de Liberación Nacional (FSNL) que van ser tapades i ningú ho recorda. I avui dia tenim totes aquestes ferides que estem carregant. Al partit se li va permetre que prengués el poder de tot l’Estat: des del poder policial a l’electoral. No hi va haver democràcia en cap moment, potser a la constitució de Nicaragua. Però el Frente es va encarregar de modificar-la. Tenien a cadascun dels llocs on es prenien decisions, en el 70%, a gent sandinista que votava per les lleis sandinistes. La manipulació del poder.
Amb tot, una també es qüestiona: “En què vaig estar creient tot aquest temps”? Aquest és el problema que tenim ara. Vam creure en ideals, en allò que va ser l’esquerra ideal, però la realitat és totalment oposada. Sabem que això no ens agrada. Tenim l’exemple de Cuba, Nicaragua i Veneçuela, que són tres països on l’esquerra s’ha mantingut fort, però a base d’una dictadura i pràctiques antidemocràtiques. No es pot ser d’esquerres si no hi ha llibertat política ni democràcia ni tot el que aquesta esquerra promulga. De res serveix tenir educació o salut pública si és tot precari.
- Com veus el futur a Amèrica Llatina amb la crisi de l’esquerra i dels moviments progressistes a la regió?
Jo espero que les futures generacions puguem reivindicar aquesta esquerra i tot això que veritablement és l’esquerra: que pugui haver-hi progrés i puguem canviar el nostre país. Però cal eliminar la dictadura i les “mòmies” polítiques. Necessitem el pensament dels joves. Voldria veure que s’organitzessin més moviments d’esquerres a Llatinoamèrica, que no sols fossin els moviments feministes o de defensa dels pobles indígenes. Són moviments socials i són la base social de l’esquerra, però si deixem a aquesta base sola i no creem alternatives reals polítiques no vencerem a aquest gran monstre, que és els Estats Units. Perquè jo tampoc crec que la solució sigui vendre’ns a aquest tauró.
- Al llarg de la història, altres països han impulsat processos de justícia transicional o acords de pau per abordar els crims del passat i reconstruir la democràcia. Creus que Nicaragua podria seguir un camí similar en el futur? Quines condicions creus que serien necessàries per fer-ho possible?
Primer, és necessari fer un procés de reparació històrica i que s’assumeixi, també per part del Frente, el mal que ha fet. El bo i el dolent. No es pot continuar explicant la història només del que és bo perquè durant el sandinisme també es van sotmetre a moltes comunitats indígenes, per part de militars sandinistes, a canvi de territori. També són culpables que moltes comunitats estiguin desvinculades.
Però perquè es doni això, primer hem de tenir un espai segur. Però a Costa Rica hi ha molta gent infiltrada, i hi ha gent que està amenaçada dins del país. És important generar espais per a la construcció de què volem canviar a Nicaragua i per a la reparació històrica. Perquè els nicaragüencs puguem decidir de quina manera volem construir això, en quines condicions polítiques, i de qui volem ajuda i suport. Fins ara tot han estat promeses a l’aire. S’han construït coses intangibles, que no es veuen.
I després, tenir la disposició política de totes les persones que estiguin involucrades en moviments socials en defensa de Nicaragua: asseure’ns i no diluir de nou en temes que no són per construir una democràcia o un procés de pau. Cal posar-se un calendari sobre què parlar. Si no, passarà igual que el 2018 o 2019, on tothom volia ser escoltat a la vegada. No som una oposició sòlida. No hem d’estar tots en un sol moviment o partit, però hem d’estar d’acord en quin és l’objectiu: que treguin a Ortega i es construeixin condicions per a la democràcia a Nicaragua. Jo crec que ens perdem amb “ajudes” per la falta de claredat política de l’oposició. Hem de construir una proposta de canvi que enamori als nicaragüencs, i que no sigui vendre’ns al gran capital. No vull que el meu país es converteixi en un país dominat per grans empreses. Perdrem el verd, l’ambient i la cultura.
Cal tornar a posar-ho en l’agenda. Fer-nos sentir que nosaltres treballem en pro de Nicaragua. I això és una cosa que s’anirà construint. No es donarà d’un dia per l’altre. La revolució va durar deu anys de lluita.
- Aquesta desvinculació política entre les generacions més joves s’està donant a Europa, juntament amb l’augment dels discursos populistes i d’extrema dreta. Sumat a això, fa uns mesos es va publicar una enquesta anunciant que, a l’Estat espanyol, 1 de cada 4 homes d’entre 18 i 26 anys (Generació Z) considera que “en algunes circumstàncies”, l’autoritarisme pot ser preferible al sistema democràtic. Què els diries a aquests joves?
El primer que els hi diria és que intentin parlar o acostar-se a persones que han viscut sota una dictadura i que els expliquin què és viure sota un sistema dictatorial. Creure que es pot viure sota un model autoritari sense estar-lo vivint… no és res comparat amb la realitat. Penso que aquests joves volen no haver de pensar per si mateixos en com construir el seu futur, sinó que algú ho faci per ells. Però això no és una dictadura. Qui està al poder decidirà què és el que li beneficia a ell i a la seva família, no el què és millor pel poble. Això és un règim dictatorial, i aquest no és el camí.
El sistema que crea el govern quan un viu sota una dictadura són els carrers plens de policia, la gent plena de por, no pots tenir la bandera a casa teva, hi ha coses que has de parlar-les en veu baixa… Tampoc hi ha condicions jurídiques per ningú. Tots aquests joves no saben què és passar per situacions dures o difícils. Almenys les condicions que tenim a Llatinoamèrica amb les dictadures és que es treballa molt fort i es guanya molt poc. Guanyem 300 € al mes. I amb això què fem? La moneda està molt inflada. Jo els convidaria que anessin a aquests països a viure amb aquestes comunitats, no com a turistes.
Un no pot dir que li agradaria viure sota una dictadura quan venim milers de milions de persones migrant per viure sota dictadures.
- Per què creus que es dona això?
La generació Z, en la qual m’incloc, hem d’intentar ser més polítics. Som una generació que s’ha desvinculat molt del pensament polític, de formar part dels moviments socials i ser part de la construcció d’alguna cosa. No sé si és l’arribada del mòbil i les xarxes socials que han fet més mandrosa la vida, i estar desvinculat de la realitat… però tot allò que ens fa bé no són les lluites socials ni veure el fruit de què es va poder aconseguir perquè avui puguem viure sota aquestes condicions.
Els espanyols ja saben què va ser viure en una dictadura i no era bonic. És trist pensar així, en lloc de dir: em comprometré en la lluita social i en aconseguir millors condicions de vida al meu espai. Em dol veure com hi ha temes aquí molt forts, com l’habitatge, però no hi ha tant de moviment social. Molts dels que estem mobilitzats som persones migrants que hem viscut en condicions absurdes als nostres països. És un tema que aquí també ens afecta. Cal revisar cap a on volem anar… No serveix de res que nosaltres lluitem per sortir d’una dictadura quan en aquest lloc del món volen entrar en una. És una dissociació absurda.