Gloria Cuartas: “Per avançar en la construcció de la pau ho havíem de fer sense armes”
Tot i l’horror viscut, la gent continua dirigint-se a ella com “l’alcaldessa”. Gloria Cuartas actualment dirigeix la Unitat d’Implantació dels Acords de Pau a Colòmbia, i recentment ha estat nomenada directora de la Unitat per a les Víctimes. Va ser alcaldessa d’Apartadó de 1995 a 1997. És llicenciada en Treball Social i s’ha especialitzat en Geografia Política. Recentment, ha fet una gira per Barcelona convidada pel Fons Català, on va oferir la ponència inaugural de la Nit del Fons 2025.
- Durant el teu període com a alcaldessa d’Apartadó, com afectava el conflicte a Colòmbia a aquest territori?
Colòmbia venia d’una negociació amb les antigues FARC, enmig de totes les que s’han intentat. Això havia desencadenat en un partit polític: la Unió Patriòtica. Aquest partit havia mostrat una proposta de treballar la salut i l’educació i els projectes econòmics d’una manera alternativa, com una proposta antihegemònica al model capitalista a Colòmbia trenta anys enrere. Això va generar un xoc d’interessos entre els grans empresaris bananers, ja que es partia més des del vessant petit, d’ajuntar comunitats pageses, obrers… i s’estava mostrant que era possible la cura ambiental, desenvolupar propostes com els Municipis Associats del Urabá (amb sigles, MADU), etc. Això feia una plantejament del territori molt potent que va generar tensions.
Es va aprofundir la mort en aquesta regió on hi havia presència de la guerrilla, les antigues FARC, i diversos fronts, amb grups paramilitars que mai han estat grups ocasionals o que van arribar a defensar-se de la guerrilla. Va ser una proposta que es va mantenir i es manté com a part de l’enemic intern. La visió que els Estats Units han tingut amb el continent per a mantenir als moviments socials, als sindicats… com una sospita que això arriba a desestabilitzar els seus processos. Es desencadena més la mort cap a la Unió Patriòtica: massacres, desaparicions, violacions… Però a la regió no sols hi havia aquest procés polític, sinó que en els anys noranta també s’havien generat processos amb altres guerrilles (el M-19). Colòmbia havia tingut l’experiència del Moviment Armat Quintín Llepa, que és de pobles indígenes; i a l’Urabá, amb un dels exèrcits guerrillers més forts, el EPL, que es va passar al procés polític com a Esperança, Pau i Llibertat. Aquesta dinàmica de tensió, de disputes territorials i de narcotràfic porten al genocidi de la Unió Patriòtica.
Enmig de tota aquesta adversitat jo treballava a la regió i el bisbe d’aleshores, monsenyor Isaías Duarte Cancino, proposa un acord polític econòmic i les organitzacions els partits perquè tinguessin el que es coneix com a consens Unitat per la Pau. En principi va ser aquesta la utopia: tractar de mantenir una nova aliança. Acceptem, jo vaig participar, però els candidats van ser assassinats i em vaig quedar sola. Després vam entendre que això era un acord que el pacte no permetia la diversitat, i que aquest pacte el que estava fent era per la via de la mort i per la via dels assenyalaments, utilitzar la democràcia o els processos democràtics per eliminar els contraris.
- A quins reptes vas haver d’enfrontar-te com a dona per a liderar un context d’aquelles característiques?
Al mes d’haver arribat a l’alcaldia, l’1 de gener de 1995, arribem en una condició que portava dues agendes: l’agenda pública, que parlava de pau; i l’agenda privada, on sectors polítics a escala local-nacional-internacional venien a eliminar el procés. Això va ser una reflexió posterior. Van ser tres anys en què calia prendre una decisió: o aprofundir la mort i l’horror, o prendre diversos simbòlics. Com a alcaldessa, la meva decisió de dona va ser amb les organitzacions de víctimes, amb els militants d’esquerra, amb la joventut… Tenia 34 anys quan vaig arribar a aquesta responsabilitat, i el meu primer objectiu va ser no usar armes.
Quan vaig arribar a l’alcaldia, tot estava com un búnquer, però vaig retirar tots els escortes, la vigilància, el carro blindat… i me’n vaig anar pels barris fins i tot sabent que hi havia presències militars de tots els grups. Però si intentàvem avançar en la construcció de la pau ho havíem de fer sense armes, i amb una paraula incloent, podent entendre els problemes estructurals econòmics, polítics i socials i, abans de res, recuperar la dignitat humana. Lliurant un sol missatge que pogués arribar també als grups armats, però d’igual manera a les persones del poble: les mestres, els grups econòmics i els empresaris, a la infància i la joventut…
A mi els grups paramilitars no em deixaven construir físicament, ni una carretera ni portar material per a construir una escola en una zona rural. No obstant això, crec que l’obra més gran no va ser material. Era molt difícil pensar que simultània a la destrucció podríem construir físicament. Però estàvem construint la millor obra: que els nens i nenes amb vivències horroroses anessin creixent al poble trobant la possibilitat de crear solidaritats i ajudes per a protegir la joventut. Fèiem una gran cura del que quedava de la vida.
- Com podia implicar-se un municipi en la construcció de pau en aquells moments?
Vam treballar en un corredor educatiu. Enmig de les bombes, de l’assassinat, i de la por vam unir en un corredor educatiu el poble que tenia unes condicions econòmiques més o menys favorables, amb el poble de major sofriment. Portàvem a les nenes i els nens d’altres escoles als llocs on hi havia laboratori, en jornades d’intercanvi. Això va implicar que vam haver d’arreglar les andanes perquè els nois poguessin circular, o la sembra d’arbres, perquè és una zona de molta calor.
A les aules, una altra tasca en la construcció de la pau és ensenyar geografia i història amb un currículum educatiu sobre coses que fins a aquest moment eren un misteri per als nens i nenes. Què transita i arriba pel mar, què hi ha sota la terra, quins van ser els pobles originaris… La meva professió era el treball social, i per això vam començar a preocupar-nos no només per la política social, sinó també per les transformacions econòmiques. Estudiàvem si hi havia or o carbó, quina implicació tenia la serra… Aquest enclavament va ser el primer en el qual va arribar la colonització espanyola. És un punt molt important de la geopolítica, està davant de Panamà. La conca de l’Atlàntic i el Pacífic, el Tap del Darién, t’uneix amb tots els pobles originaris.
La música, la pintura, el teatre i la poesia també es van convertir en una pedagogia política, una alfabetització per a despertar de la por a la gent. Amb els mestres i amb les persones encarregades de les juntes comunals vam treballar l’art com un mitjà per a propiciar un lloc segur després de la massacre. Recordo tota la cadena de professionals dels hospitals (metges, infermeres, auxiliars, porters, etc.) com atenien el matí els carros de cossos, i a la tarda s’alternaven i treien temps per a anar a la Casa de l’Art a fer ceràmica, parlar, prendre un cafè, parlar sobre què havia passat, etc.
Un altre exemple és la Comunitat de Pau de San José de Apartadó, una iniciativa dels supervivents per a defensar el dret al territori, el dret a l’aigua, el dret a la memòria i el dret a protegir l’ecosistema de la Serra de Abibe. Avui, aquesta comunitat, fa part del que hem anomenat la geografia de l’esperança.
La gent recorda aquesta època amb horror, però no obstant això, em continuen dient “l’alcaldessa”. Entendre el valor polític, intel·lectual i decidit d’una autoritat local, que s’implica en les causes profundes d’un poble, et fa universal. L’alcalde no és qui té el poder local, és el mediador, el facilitador. Perquè el poder està a totes les escales. No pots decidir en un sol lloc com resoldre la guerra i aconseguir la pau. Però Apartadó es va convertir en un espai revolucionari de l’art i l’esperança.
- Actualment, ets directora de la Unitat per a la Implementació dels Acords de Pau. Com s’arriba a aquesta situació?
L’arribada del president Gustavo Petro i Francia Márquez després de 200 anys d’una política bipartidista i excloent, amb profunds biaixos polítics, i evitant el moviment social i el pensament divers, ens ha portat a viure més de 40 processos de pau diferents a Colòmbia. Amb guerrilles, amb organitzacions socials, amb grups paramilitars que han entrat en processos de negociació… tots els esforços que es fan per la pau es necessiten. Encara que alguns descoratgen, són les bigues d’amarrament.
Quan es va signar el 2016 l’acord de pau amb les antigues FARC, ens vam unir gent de diferents parts del país. Es van identificar 75 corredors de sofriment. Vam començar a fer un esforç de com reconstruir el país, treure les armes de la política, avançar en canvis estructurals econòmics i del model de desenvolupament, i en una política de pau que davant la diversitat d’opinions es pugui construir aquest projecte de país. Es van plantejar 6 grans punts que agafen la visió global de Colòmbia: la reforma integral, la participació política, la fi del conflicte i que els signants de pau passin a ser part de la vida del país, la substitució d’ús il·lícit de cultiu, i l’acompanyament i seguiment al procés de pau. Aquests sis punts ens posen un compromís unilateral de l’estat colombià per a arribar al 2031 i que les inversions nacionals i internacionals, i el treball intern, ens ajudin a tenir un fil de llum per activar les diferents escales de transformació del país. És d’una arquitectura molt complexa. Però moltes persones expertes i investigadores coincideixen que aquest acord té moltes esperances.
- Quina és la situació actual? Quins són els principals reptes que s’han hagut d’abordar?
El novembre de 2022, s’aprova la Llei de Pau Total amb la qual, com a govern, tenim un repte global d’acord amb les antigues guerrilles i repensar amb l’ELN els processos, juntament amb el Clan del Golf i altres grups paramilitars que han nascut dins de l’estat. Això que dic és una cosa molt polèmica, perquè hi ha investigadors que diuen que són de fora. Però jo crec que estan a dins.
Hi ha un repte amb els joves que estan dins de pandillas i no poden ser qualificats de delinqüents. Han de formar part de l’establiment de justícia. I el president comença aquesta tasca, molt complicada, perquè ha tocat dialogar a la taula amb grups insurgents, on hi ha interessos de la màfia, on tens força pública que també s’ha enriquit amb el conflicte. En aquesta Llei de la Pau Total no hem arribat a un punt d’equilibri, però estem intentant col·locar el diàleg per sobre de la confrontació.
Les rutes per on surt la droga i la seva confiscació al mar ha implicat una política antidroga que està més posada als Estats Units que en la realitat a Amèrica Llatina, i aquesta política també té un debat internacional. La legalització de la droga és el camí? Potser la farmacèutica, la ciència i la tecnologia, poden trobar altres usos de la fulla de coca. Perquè el problema no és la fulla de coca. És l’ús que se li dona a través dels químics. Això ha portat morts i una xarxa profunda a la qual sabem que no li interessa superar el conflicte de la droga. Perquè l’armament també mou molts diners, prestigi i corromp. Però estem en una política feminista de desmilitarització no sols dels Estats, sinó també de la gent.
Jo tinc la responsabilitat de la implementació dels Acords de Pau. Són 53 entitats de l’Estat i 25 sectors en els quals cal organitzar la inversió pública com a política de pau, perquè cada Ministeri destini uns recursos en salut, habitatge, etc. Això no és tan senzill pel model neoliberal de l’administració pública, on cada Ministeri va complint la seva missió. Això obliga els Ministeris a fer una transformació de l’administració pública.
També tenim el repte de comprar i legalitzar 7 milions d’hectàrees. En aquest govern, hem aconseguit 1.500.000 hectàrees de terra formalitzada i 500.000 comprades, i això és molt important per als pobles ètnics, les zones de llei segura, per a decidir propietats i usos de terres que són de l’Estat, per a la reserva forestal, per als grans ecosistemes de naixements d’aigua… perquè el conflicte va portar a la gent a aquests llocs. I avui estem treballant propostes com els títols verds amb restricció d’ús, perquè la gent pugui romandre als seus territoris però transformant els usos del sòl: ni ramaderia extensiva ni mineria. El cadastre multipropòsit és també el cor de la reforma agrària. Això permet que els alcaldes coneguin clarament qui són els grans terratinents que no han pagat impostos, on estan les víctimes del conflicte, si hi ha gent que està fent processos de retorn… També tenim a 12.200 signants de pau que estan en projectes productius i d’ecoturisme, en el que es coneix com a “Colòmbia destins de pau”. Pots anar a visitar projectes rurals en rius i muntanyes de signants de pau. Són part d’aquest cadastre perquè aquest cobrament d’impostos sigui diferencial. I en els subsistemes de la reforma rural integral també s’estan integrant recursos nacionals i de cooperació internacional per a fer vies rurals, equipaments comunitaris, escoles, posats de salut…
En la jurisdicció per a la pau, tot el que és el sistema restauratiu, s’està arribant a decisions judicials sobre els màxims responsables tant de l’Exèrcit Nacional com les antigues guerrilles per a les sancions pròpies. Han de tenir un caràcter restauratiu i retributiu: restricció de la mobilitat per als qui van ser els màxims responsables, que no vol dir la presó. Aquesta és la transformació més forta que estem tenint al país.
Passar de la presó i del punitiu, a un procés de demanar perdó i de reconèixer el que ha passat i, col·locar la mà d’obra per a fer inversió social, implica una transformació cultural molt potent.
També hi ha signants de pau que han posat la seva vida en un projecte per buscar a persones donades per desaparegudes amb tota la tècnica i tot el rigor forense i antropològic, i acompanyats per entitats expertes. Addicionalment, hi ha un grup de signants de pau que estan marcant al mapa els llocs amb sospites de mines.
Però aconseguir que l’Estat treballi junt encara no s’ha aconseguit. És un treball lent i políticament difícil… Avui estem amb un Congrés que no ha aprovat la reforma de salut, la reforma laboral… Estem en un instant de contradicció perquè les lleis les veten els congressistes o la cort constitucional. Hi ha un president i un poble que està construint una proposta alternativa, però amb grans pressions al seu voltant.
- Quina és la situació humanitària actualment a la regió del Catatumbo?
Es tracta d’una regió al costat de Veneçuela, on hi ha un gran interès dels Estats Units per ocupar aquesta frontera i a pensar com des de Colòmbia es poden fer ocupacions militars a Veneçuela. Jo assumeixo tota la meva responsabilitat com a treballadora per la pau i funcionària del Govern. I com a dona estudiosa de la pau de Colòmbia, faig una alerta de la preocupació per aquests més de 2.000 km de frontera que ens uneixen des de La Guajira fins a Arauca. Perquè mai s’utilitzi Colòmbia per a cap agressió a cap país germà. La nostra frontera ha permès sempre que sigui una zona binacional, porosa i amb molt de moviment. Una regió compartida en l’economia, en les cures d’animals, en l’aigua…
L’ELN habita aquesta frontera, a parer meu encara com a expressió política. També està el Clan del Golf, i els grups que fan pressió per a ocupar una territorialitat fronterera, i arriben les dissidències de les antigues FARC per tots els entrampaments. Perquè a Colòmbia, des del president Santos i el president Duque, es van fer entrampaments a la pau que impliquen assassinar a excombatents i combatents per no anar a la taula de negociació, perquè tenien més condicions polítiques. Després ve la dispersió i la rebentada dels processos. Tot això s’ha barrejat al Catatumbo.
Aquí tenim a més de 50.000 persones desplaçades pel conflicte. Les accions de l’ELN contra la població van ser atroces. No té justificació en termes del dolor ocasionat. Però quan hi ha més confusió, hi ha més por i més mort, cal buscar solucions per parar el dolor de les víctimes, que han d’estar per sobre de les condicions militars. Les dues parts han de buscar sortides polítiques. Hem de protegir les persones que han honrat l’acord de pau.
Hi ha una entitat a Colòmbia que és molt potent: la Defensoria del Poble. És un òrgan constitucional i autònom que està ajudant a generar acompanyament a les víctimes i està organitzant rutes humanitàries per arribar als llocs on hi ha confinament per acompanyar a les comunitats. Estem arribant a una etapa fins i tot amb dificultat d’acompanyar retorns. Per això, crec que cal fer una gran campanya internacional per dir-li a l’ELN i a tots els grups del govern que es respecti el dret de les comunitats pageses, de les dones, i de les víctimes a retornar als seus llocs. No podem desocupar i simplement dir “marxem tots”. Jo vinc d’una generació que resisteix al territori. On la gent té la seva arrel, la seva memòria i el seu dret, que hem de protegir.