"Hem decidit passar una mica de fam per intentar acabar amb la fam de pau a Palestina"
Gabriela Serra és mestra, activista antimilitarista, ex-diputada de la CUP i actualment presideix el Consell Català de Foment de la Pau i és membre del Centre Delàs, Fundipau i voluntària de Justícia i Pau. L’1 de febrer va començar una vaga de fam al costat de Martí Olivella i Llum Mascaray per interpel·lar els governs espanyol i català davant la guerra a Palestina i instar a la societat civil a mobilitzar-se. Vam parlar amb ella en el seu novè dia de vaga de fam a la seu de Migra Studium, on estan vivint des de l’inici de la vaga.
- Per què una vaga de fam? Què espereu aconseguir?
Doncs molt senzill, perquè dins la sensació generalitzada de cansament, de desesperació davant la brutalitat que s’està cometent en aquests moments a Palestina vaig creure que era important dur a terme algun tipus d’acció que ajudés a remoure consciències, que ajudés a que la gent, pel fet que hi hagi algú en vaga de fam, que sempre apareix com alguna cosa diferent, pensés i reflexionés sobre el tema. També perquè ens semblava que, hem fet servir tants mitjans de lluita (concentracions, manifestacions..) que podia ajudar fer un tipus d’acció diferent.
Vaig buscar la Llum i el Martí que són vells col·legues del moviment i vam dir “endavant les atxes”. Tots tres venim del moviment de l’antimilitarisme, del pacifisme, i el Martí substancialment de la no-violència, entenem perfectament aquest instrument perquè l’hem fet servir i hi tenim experiència, excepte la Llum que s’ha estrenat ara i ho està fent molt bé. Tot això ho estem fent amb el vist-i-plau, per dir-ho d’alguna manera, de la comunitat palestina. El primer que vaig fer va ser anar-los a consultar si els semblava que la nostra acció podia ajudar o no, perquè tenia poc sentit posar-nos a fer una vaga de fam si la comunitat palestina, que fa molt temps que està aquí treballant, lluitant i exigint, no ho veia clar.
Penso que moltes vegades tenim aquesta sensació tan terrible d’impotència perquè és una guerra profundament desigual. Una guerra en la qual nosaltres no neguem el dret a resposta d’Israel, però el que sí que neguem és que aquest dret de resposta sigui un dret a tirar endavant un genocidi. Són coses molt diferents.
- Heu tingut resposta del govern català o espanyol?
Del govern català, ahir (8 de febrer) malgrat que hi havia sessió parlamentària, els grups parlamentaris van tenir un forat per venir-nos a veure i per mostrar la seva solidaritat i suport. L’única força política que esperàvem que vingués, i que encara ho esperem i jo crec que vindran, ha sigut el PSC. Però la CUP, En Comú Podem, ERC i fins i tot Junts han passat per aquí, evidentment amb diferents nivells d’entusiasme, per dir-ho d’alguna manera.
Els dos objectius que nosaltres tenim són, primer, l’exigència al govern espanyol que deixi de comprar i vendre armament a l’estat d’Israel, i l’altra, que l’estat espanyol faci seva la proposta de Sud-àfrica amb la seva proposta de genocidi. Són dos objectius que semblen res però signifiquen molt, i hi ha diferents posicionaments polítics amb relació a això.
Dilluns vam escriure una carta al ministre Albares (que qualsevol persona pot trobar a la nostra pàgina web i enviar-la en solidaritat) en la qual no només li demanem i exigim aquests dos objectius, sinó que li presentem les dades que tenim sobre les importacions d’armes. Hi ha hagut un petit engany perquè el ministre Albares va dir que a partir del dia 7 d’octubre seria suspesa tota la venda d’armes a Israel, però hem de tenir en compte també la compra. El dia 3 i el dia 10 d’octubre, que ja feia tres dies de l’inici de guerra oberta, hi va haver una compra per quantitats gens menyspreables: 1.600 míssils i 10 plataformes de llançament per 800 milions d’euros. Estem investigant si hi ha hagut cap acció més o menys dissimulada de venda d’armes a Israel, també.
Tot i això, l’estat espanyol s’ha de dir que ha tingut gestos que ja m’agradaria que haguéssin tingut altres estats, com la demanda dels dos estats, de l’alto el foc o l’augment de l’ajuda a l’UNRWA quan tots els grans estats han tallat el finançament a aquesta agència de l’ONU.
- Com s’expliquen aquestes accions de l’estat espanyol? Té un discurs de suport a Palestina però segueix amb el comerç d’armes, com comentaves, i no s’adhereix a la demanda de Sud-àfrica.
Aquí hem de parlar de geoestratègica, d’economia, de negoci… de moltes coses. No per res el conflicte a Palestina té aquests silencis al món. Hi ha diferents motius. Hi ha uns motius històrics que podríem dir que tenen un pes considerable, com l’holocaust, un altre genocidi que es va intentar i que està a la consciència de molta gent. És una motxilla de culpabilitat que porten molts ciutadans i ciutadanes europeus, sobretot els que van tenir una participació forta a la Segona Guerra Mundial, que això fa que hi hagi una simpatia amb la població jueva que s’ha mal utilitzat. Una cosa és l’estat d’Israel i l’altra cosa són els jueus, de jueus al món possiblement n’hi ha molts més dels que hi ha a Israel. No ens hem de confondre.
A Catalunya tenim la sort que existeix una entitat que es diu Junts, que engloba palestins i jueus, i ens criden a pensar en aquesta diferenciació, perquè hi ha molts jueus que estàn en contra del que està passant a Israel i Palestina. Tot i que molt oportunísticament i amb molt mala intenció, l’estat d’Israel sí que vol embolcallar-se amb l’holocaust i vol utilitzar aquesta tragèdia per justificar les seves accions. I clar, tu et preguntes, tot el que tu vas patir i per tot el que vas passar, ho apliques contra un altre poble que tu has colonitzat. És d’una barbaritat espectacular, és d’una inhumanitat espectacular. Un poble que ha patit tant ara es veu amb el dret de fer el mateix.
L’altre motiu és que Israel sempre ha sigut, des d’un punt de vista geoestratègic, un aliat importantíssim i fonamental d’Estats Units i del món occidental en una àrea de conflicte on les aigües sempre es mouen, un espai on està envoltat d'”enemics”. Una de les coses més dramàtiques del sistema en el que vivim és la creació d’enemics. Tot això a Israel li va molt bé, és un observador, és una potència militar, és la dècima potència exportadora d’armes.
Després també hi ha el punt de vista econòmic: el negoci armamentístic. Hi ha dos negocis absolutament globalitzats, que són el narcotràfic i el militarisme. Hem vist com l’estat espanyol ha augmentat la despesa militar sota l’excusa de l’armament que s’ha enviat a Ucraïna, però al final és fer rutllar la màquina de fabricació de mort. Aquesta fàbrica de mort porta molts beneficis econòmics i es nodreix de la por que ens van ingectant, perquè en comptes de combatre la por i la inseguretat amb mesures socials, mesures econòmiques o amb cultura de pau, es combat amb armament. És terrible.
- Què pot fer la població que vol donar suport a la vostra iniciativa?
Això és molt important, com que no estem acostumats a les formes de lluita de la gent que optem per la no-violència, quan fas una vaga de fam sembla que sigui una acció gairebé heroica. Vull aclarir que nosaltres passem una vaga de fam incomparable amb la fam de pau que tenen a Palestina. Què vull dir amb això? El que fem tindrà poc valor si no som capaços que la gota d’aigua que nosaltres representem faci una gran taca perquè del que es tracta és que la població trobi espais de reflexió, per aprofundir en el tema. Una mica ho estem aconseguint, estem contents.
Volem demostrar que tots i totes podem fer alguna cosa. Per exemple, la carta que hem enviat a l’Albares tothom se la pot descarregar del nostre web i enviar-li també al ministre per correu perquè rebi una allau de cartes. Hem dit que la gent faci activitats als barris, que es divulgui informació…
Davant de la barbaritat, d’aquesta situació absolutament dura i assassina hi havia massa silenci. El que volem amb la nostra acció és trencar el silenci.
- Ets partidària de la solució dels dos estats. Per què?
La colonització significa que una població aliena envaeix un altre estat però no amb la voluntat d’explotar-lo i tenir-lo esclau, sinó amb l’objectiu d’assentar-se i expropiar territori. Això és el que ha fet l’estat d’Israel. Això vol dir que la població colonitzadora ha anat creixent amb moltes més facilitats que la població autòctona, perquè la població autòctona es margina, es tanca, s’ailla de manera que les fronteres del nou estat colonitzador vagin creixent. AIxò ha sigut un procés llarguíssim des de l’any 47.
Què passa ara? Ara passa que ens trobem amb dues poblacions, l’autòctona, que és la palestina, i una altra fruit de la colonització però que està assentada al territori. No hi ha altra solució que crear dos estats. Perquè quina és l’altra solució? La que vol l’estat d’Israel que és expulsar i excloure la població palestina? o expulsar els milions d’israelians? Expulsar-los a on? L’única solució sensata i difícil i complicada, és arribar a un alto el foc i després a un procés de negociació i mediació per poder palrar d’un estat palestí i un estat israelià. Això és fàcil? No, és dificilíssim per totes les parts. A Palestina el nivell de dolor i de trauma és terrible i hi ha moltes ganes de venjança, però també hi ha molt dolor a la banda israeliana i hi ha molta població que ha patit. Per tant, refer aquests dos estats serà molt difícil, però aquests diners que invertim en la mort i la destrucció, s’haurien d’invertir a l’ajuda, l’acompanyament, l’educació i la reconstrucció no només del territori sinó una reconstrucció psicològica i emocional de la població.
- Quin paper creus que hauríen de tenir els governs locals en aquest conflicte?
Una de les primeres entitats que ens va venir a visitar va ser el Fons Català, i avui podem dir amb satisfacció que la moció que s’ha fet des del Fons és molt necessària perquè introdueix tota una sèrie d’argumentacions que fan palès tot el que estem fent malament amb el règim de l’estat d’Israel i fa un seguit de reivindiacions que engloben els nostres objectius. És una mostra clara del que es pot fer, i tant de bo això no quedi en l’àmbit d’una moció, sinó que a partir d’aquí els municipis puguin moure exposicions, xerrades… Tot el que sigui necessari per fer reflexionar a la població.
- Quin paper està tenint o creus que hauria de tenir el Consell de Foment de la Pau?
El Consell està format per entitats que estan fent moltes accions per la pau. Nosaltres estem fent la vaga de fam amb el suport explícit del Consell. El Consell com a tal no té capacitat de fer declaracions públiques perquè som un Consell del Govern. Què falta aquí? que un dels membres, el govern català, prengui mesures. Estem esperant que ens vingui a visitar algun representant el govern català. El Consell també té els grups parlamentaris com a membres, i per això nosaltres hi hem parlat per veure quina ha de ser la seva actitud i la seva activitat referent a aquest tema.
Sabem que al Parlament s’estan preparant mocions i propostes de resolució sobre Palestina, veurem amb quins termes es planteja, però també els hem demanat que ens donin suport a Madrid. Nosaltres, que estem fent vaga de fam, necessitem que ens donin un cop de mà amb la carta que hem enviat al ministre Albares. Sabem que els grups parlamentaris catalans poden preguntar al govern què passa amb la sol·licitud dels 3 ciutadans catalans que han decidit passar una mica de fam per intentar acabar amb la fam de pau de Palestina. Això és el que estem movent ara.
- De vegades sembla difícil poder reaccionar i actuar contra tot el que està passant al món.
Vivim temps profundament convulsos on estem en un desconcert terrible. Tot és tan ràpid, tot és tan líquid, tot té les conseqüències tan immediates… És un moment tan convuls que ens pot tornar impotents voluntaris. Jo penso que això és un instrument que el sistema utilitza per aclaparar-nos i ens quedem a casa sense prendre partit, pensant que el culpable sempre és un tercer. Vull fer un reclam perquè no ens deixem aclaparar perquè aquest és l’instrument del sistema per fer-nos esclaus. Tots podem fer alguna cosa, sempre hi ha quelcom que podem fer pel que està passant al món. Agafem la cultura de pau per educar les criatures que seran el nostre futur. Contra l’aclaparament, l’acció, i en mig, la reflexió.