“Hem obert una línia d’assistència i emergència amb la qual fem costat a les persones perquè quan vingui la policia no siguin deportades”
Fa vuit anys, Bruno Álvarez va viatjar a Atenes (Grècia) per col·laborar amb la xarxa de solidaritat durant la crisi d’acollida. D’allà es va desplaçar a Sèrbia, on va iniciar amb altres voluntaris No Name Kitchen (NNK), col·lectiu que ha passat de cuinar per a les persones en moviment a defensar-les davant la vulneració de drets a diverses zones frontereres d’Europa. Al maig, va estar a Barcelona en el marc de les Jornades contra les fronteres hostils organitzades pel Fons Català, com a entitat finançada de la campanya Món Local Refugi.
- Com neix el col·lectiu de No Name Kitchen?
Érem un grup de persones que estàvem a Atenes quan va començar tot el que anomenaven la “crisi migratòria” del 2015 i tot el flux de persones. A Exàrkhia, al barri ocupat d’Atenes, hi havia molts squads [brigades], i hi havia molta solidaritat. Allà estàvem una sèrie d’activistes, i ens arriba informació sobre un espai que estava al centre de Belgrad. A cinc minuts a peu des de l’estació, arribaves a uns barracons abandonats on hi havia prop de mil persones, el 95% afganesos. I parlant amb la gent, vam demanar què feia falta. “Un plat de menjar a la nit abans que anem a dormir en aquest lloc, serà benvingut”. I així és com quatre o cinc que estàvem allà, amb un amic nostre que era cuiner a Atenes, vam començar No Name Kitchen per donar un plat calent a 500-600 persones. Això era el febrer de 2017. Al maig, hi va haver el que es coneix com el desallotjament dels barracons de Belgrad. Van venir i ho van demolir tot. Oficialment, el que va passar és que van venir amb autobusos a moure a les persones als 18 camps que en aquell moment hi havia a Sèrbia. Gent al sud, gent al nord, més a prop de Croàcia… I ens van començar a contactar-nos moltes persones des de Šid, que és un poble fronterer amb Croàcia.
Allà va ser on la Kitchen es va moure, a un lloc amb 150 persones, però ja amb l’estructura de Belgrad. A Šid és on vam començar a veure els moviments de persones que travessaven la frontera o arribava deportada, i amb cops. És aleshores quan comencem a denunciar què està passant, i allà és on la Kitchen pren la identitat d’associació, col·lectiu, moviment d’estar a la frontera. I d’allà va anar creixent, creixent, i creixent, i ara ja portem més de 8 anys. Donem suport a persones en processos migratoris i denunciem totes les vulneracions de drets humans i totes les vexacions que està fent l’Europa-fortalesa. Perquè és el que està passant. S’està retornant a la gent a Turquia, a Bòsnia, a Sèrbia… I entrant a la Unió Europea, hi hauria d’haver una sèrie de suport i de lleis que no s’estan complint, i som allà per explicar-ho.
- Què es troben ara mateix les persones en moviment a les zones frontereres on esteu presents?
Hi ha dos punts molt clars. D’un costat, et trobes tota la violència fronterera i policial, amb la fredor dels policies que et venen amb màscara, amb pistoles, amb vexacions i insults. I després estan els activistes que et pregunten: “explica’m què et passa, com estàs?, com et podem ajudar?”. Després hi ha molts grisos. Gent que entra en camps oficials, i tot el que pot significar. No és el mateix estar a Sèrbia o a Bulgària. Hi ha gent que està en uns llimbs, atrapada a nivell legal. La gent no sap ben bé on estan. Els venen la pel·lícula que venen a Europa, paguen no sé quant, arriben a Sèrbia i… Hi ha molta desesperació, dubtes i molta ruïna. Però alhora hi ha molta humanitat quan es troben amb tota aquesta gent que estem fent costat a tothom. Per moltes tanques i policia que posis, la gent continuarà creuant. Ningú dona la volta. O mor pel camí… o pots posar-los a la presó… però continuaran venint de manera “il·legal” perquè no hi ha vies legals. Ara mateix no hi ha solució, més que continuar el seu viatge i la xarxa de cures i suport és molt gran. I després hi ha moltes històries d’èxit, de gent que arriba a França, a Alemanya, a Espanya… et contacten… I la xarxa solidària als països continua funcionant, no se sap molt bé com, però segueix.
- Com ha evolucionat la tasca de No Name Kitchen des dels seus inicis fins a l’actualitat?
La Kitchen et dona molta sensació de pertinença. El principal motor de l’organització és el voluntariat, que venen entre 1 i 3 mesos. Ara mateix hi ha 35 persones en 8 punts d’Europa, i aquesta estructura horitzontal fa que la gent a terreny pugui prendre totes aquestes decisions i se sentin que tenen pes en el projecte. Això fa que no es deixi de créixer. L’intentar mantenir el com comencem, d’una assemblea a Belgrad, a com ho extrapolem ara, amb 35 persones a terreny amb un rol molt clar, com mantenim això, i aquest sentiment del principi és el que estem treballant més. Totes aquestes persones després, als seus col·legis o centres socials, poden transmetre què passa a les fronteres. Perquè nosaltres no tenim aquest espai als mitjans. No es parla de què passa a Sèrbia, Bòsnia, Croàcia, Bulgària… hi ha tota una sèrie de pràctiques abusives que no surten. Fa uns mesos va sortir un reportatge publicat per The Guardian sobre 3 menors de 16 i 15 anys morts a Bulgària, a la Unió Europea, perquè la policia no ens va permetre anar al rescat d’aquestes persones. Hem obert una línia d’assistència i emergència amb la qual fem costat a les persones perquè, quan vingui la policia, no siguin deportades. Ens envien una ubicació, nosaltres anem allà i fem pressió. Quan la policia ve sap que som allà, no els poden deportar i els envien a comissaria. En aquell cas, la policia va evitar que nosaltres poguéssim anar a aquell punt i, quan hi vam arribar l’endemà, ens vam trobar tres cossos de tres menors. I hi havia petjades. D’això fa 4 mesos. I igual que aquest cas, n’hi ha d’altres. I som quatre amics que estem a la frontera per explicar això.
- Què es pot fer des del municipalisme i des del món local?
Tenim molta feina que fer anant a les escoles. Això és fonamental. Ara, molts dels joves que tenen entre 14 i 17 anys, estan molt decantats cap a la dreta. La dreta i la ultradreta està guanyant molt pes a les xarxes. Perquè hi són de manera més treballada. I a les plataformes pots passar el contingut, cada vegada hi ha més immediatesa. Però si et plantes a una escola durant 45 minuts i expliques allò que nosaltres veiem a la frontera. O en lloc d’anar-hi jo, hi ha el Mustafà, el Mohamed o l’Azziz, que han fet processos migratoris i ho han viscut. Expliquen com estan aquí sols, que han d’enviar diners a les seves famílies… molta gent ho veu i els hi canvia l’enfocament. Així que en això hi tenim molt a fer. Treballar amb el professorat, els centres educatius, i tenir un missatge clar. Sabent que, si ho mirem de manera egoista, amb l’Espanya envellida i la necessitat que hi ha de mà d’obra… Després si anem als camps d’Almeria, veiem qui està fent els treballs. També el treball de cures. Quan entres en contacte amb aquestes persones i t’atures a escoltar històries d’algú que ve de l’Afganistan, del Marroc… Cal generar espais on qualsevol persona pugui experimentar-ho. Perquè després ens aferrem a fets puntuals, com un robatori, i l’extrapolem. Però veus els números i són coses ridícules. I ens costa, perquè no tenim els mitjans, però amb algunes col·laboracions que tenim estem intentant ficar-nos en aquests espais.
- Quines conclusions heu extret d’aquestes jornades organitzades pel Fons Català?
En aquests moments, en què cada col·lectiu està tan ficat en els seus casos, no tenim gairebé moments per poder teixir. Al final hi ha molta emergència i molt que hem de tramar internament. I que et facilitin uns espais per a realment teixir és molt necessari i bonic. També poder compartir amb altres tantes fronteres i hostilitats les mateixes coses. Saber que no estem sols en això, i que hi ha unes altres micro-realitats molt semblants a tants llocs. En aquest cas, sota el marc del Fons, que per a nosaltres és una cosa bastant peculiar, ho diré molt clar. La Kitchen es finança principalment amb capital privat. No tenim fons públics. El Fons Català és dels primers diners que van aparèixer amb estructura pública. El capital privat ens dona la independència de poder denunciar tot el que fem. I està molt bé que, el Fons Català i els ajuntaments, ens donis aquests diners, però no ens callen. Això és clau. I volem agrair-vos haver-nos donat aquesta oportunitat durant aquests anys de fer incidència, i de trobar-nos aquí amb altres col·lectius, que d’alguns ja teníem contactes, però d’uns altres no, per continuar teixint i construint en conjunt. Perquè en solitari arribem fins on arribem.