Karima Shujazada: “Afganistan és ara un país sense dones, és com si no existissin”
Viu i estudia a Barcelona amb una beca-refugi. A Ciutats Defensores dels Drets Humans, ha parlat de la situació de les dones a l’Afganistan.
- Com va començar el teu camí com a defensora dels drets humans i, en especial, els drets de les dones i els infants?
Crec que tothom vol treballar pels drets de les dones i els nens al meu país. Afganistan és dels pitjors llocs del món per a les nenes i les dones. Abans dels talibans també hi havia coses malament, hi havia molta violència vers les dones i els infants. Ara està prohibit que les dones estudiïn, però abans també hi havia famílies que no permetien que les seves filles anessin a l’escola o a la universitat. Algunes noies també es veien obligades a casar-se. Hi havia molts nens treballant al carrer perquè no tenien una bona situació econòmica, i no anaven a l’escola. Per tot això vaig decidir treballar en els drets humans i, com a dona, per aconseguir la igualtat de gènere.
Després de la universitat, vaig començar a treballar a un municipi com a periodista. Com a dona, no és fàcil treballar ni en aquest sector ni en l’àmbit dels drets humans. Sempre tenia problemes amb les autoritats i les comunitats locals. Per a moltes famílies no està ben vist que les noies treballin en organitzacions estrangeres o a la televisió. Però en els darrers vint anys podíem aconseguir algunes coses.
- Com et va impactar l’arribada dels talibans l’agost de 2021?
En aquell moment jo estava treballant fora de la meva ciutat, Mazari Sharif. Era una zona on encara es veia malament que una noia anés a l’escola o a la universitat. Quan van arribar els talibans i a les notícies deien que teníem un nou govern, on les dones deixarien de tenir drets, no m’ho volia creure. Per a mi suposava passar a l’últim pla. Als mitjans de comunicació dels talibans no hi ha dones. No podria treballar de res, ni en la meva carrera com a periodista, ni com a formadora a l’organització Afghan Women Skills Development Center (AWSDC), perquè la meva feina estava vinculada als drets de les dones.
Abans potser no teníem tots els drets, però podíem treballar i intentar aconseguir més coses fent manifestacions. Però amb l’arribada dels talibans, Afganistan és ara un país sense dones, és com si no existissin. Ni a l’escola, ni a la universitat, ni a les organitzacions, ni al govern. Ara si una dona vol sortir al carrer no ho pot fer sense el seu marit, germà o pare. Una dona no pot viatjar. Per a mi poder tenir drets és poder tenir la vida que escullo.
- Quan vas decidir deixar el país?
L’arribada dels talibans per a tothom va ser difícil, però per a les noies i dones va ser molt difícil. Perquè nosaltres vam perdre tots els nostres drets. Després de dos dies vàrem pensar en sortir al carrer, amb la nostra pròpia roba, igual com ens hem vestit en els últims vint anys. Perquè els talibans que estan al govern han d’acceptar que hi som. Vàrem sortir de casa, a fora al carrer, i vàrem caminar vestides amb la nostra roba i sense hijab. A la protesta reclamaven que també volíem estar al govern, en l’àmbit polític i econòmic. La meitat de la població d’Afganistan són dones. I un govern d’un país sense dones no significa res. Feia vint anys que treballàvem en els àmbits polític, econòmic i a tot arreu. Al Parlament hi teníem moltes dones.
Però després d’aquesta protesta tot va canviar a malament. Els talibans van començar a buscar a les noies que havien organitzat la manifestació. Vaig enviar un missatge a les dones d’Afghan Women On the Run, que treballen amb voluntàries de Catalunya. Els hi vaig explicar la meva situació: allà ja no hi podia viure. Em van dir que havia de sortir del país, però era difícil perquè a l’aeroport hi havia llistes de periodistes i activistes, i vàrem haver de marxar en cotxe.
- Com vas poder arribar a Catalunya?
Va ser difícil travessar la frontera, però vàrem arribar a l’Iran on em vaig quedar tres mesos. Amb l’inici de la guerra a Ucraïna, el febrer de 2022, no donaven visats per als afganesos. Les dones d’Afghan Women On the Run em van dir que, com que a l’Iran no donaven cites, havia de marxar a Pakistan. Els dos països són veïns i tenen fronteres en comú, però no tenen una bona relació política. Així que primer vàrem haver d’anar a Dubai i, des d’allà, volar a Pakistan. Allà també van començar a haver-hi protestes contra el seu govern. Tenia la sensació que a cada lloc on anava hi passaven coses. Però vaig estar vint dies a Pakistan i, després de passar l’entrevista amb l’ambaixada espanyola, vaig poder obtenir el visat d’Espanya. Vaig arribar el 6 de juny de 2022.
- Has estat una de les activistes que ha participat en la gira de primavera de Ciutats Defensores dels Drets Humans, on has explicat la realitat de les dones a l’Afganistan. Com es pot ajudar a aquesta lluita des de la cooperació municipalista?
Aquests programes ajuden molt. He pogut anar a diferents pobles per donar a conèixer la situació al meu país. Moltes persones, sobretot alumnes, no sabien que a l’Afganistan no tenen drets ni els homes ni les dones. Perquè allà un home si va amb pantalons curts o no porta barba tampoc pot sortir al carrer. Crec que aquí la gent està oblidant que hi ha un país on es prohibeix estudiar a les dones, i aquestes iniciatives ajuden a enviar un missatge sobre la realitat i les barbaritats al meu país. Saben que no hi ha guerra armada, però la situació actual és pitjor que la guerra. En cinc o sis anys tinc por que tinguem un país amb moltes persones que pensen com els talibans. Hi ha moltes persones que no estan d’acord amb ells al meu país, però amb el temps això pot canviar. Han enfocat tot el sistema educatiu cap a la radicalitat.
Així i tot, ha estat una bona experiència, i he pogut sentir que estic fent alguna cosa per les dones. Les persones que estan al meu país no poden fer res, tothom té por. Aquesta autoritat o estat no vol parlar amb la gent, només saben matar. Des d’aquí, jo només puc parlar sobre els problemes de les dones i tenir esperança perquè alguna cosa canviï en el futur.