La meva experiència en l'activisme antiracista
Emmanuel Serge Moukouang treballa a Càritas i forma part de l’Associació juvenil antiracista d’africans i afrodescendents Ndiatiguia a Lleida, on resideix des de fa 4 anys. D’origen camerunès, treballa per posar fi a la discriminació racial institucional.
A Lleida m’he descobert negre. He après que el color de la meva pell té un significat, i que aquest, en la majoria de les seves declinacions no és positiu. Fa referència a idees com “por” “desconfiança”, “poc intel·ligent”, “atraçat”, “sospitós” entre altres. He entès que és una experiència traumàtica que viuen les persones no blanques, a graus diferents (interseccionalitat) quan arriben a Europa i, fins i tot, afrodescendents que han nascut aquí i hi han viscut tota la seva vida. És molt dura aquesta realitat. Els tractaments injustos que es reserven només per la població estrangera (Llei d’Estrangeria) i no a la nativa només per la diferència de pell, d’origen, ètnia, llengua, cultura i/o religió… Per a mi, aquest racisme institucional ha sigut i continua sent el motor de la nostra acció. Sense l’observació d’actes racistes en la societat – àmbit privat i públic-, no tindria sentit continuar la labor de l’antiracisme, sensibilitzant i denunciant a través de tallers, xerrades, festivals i concentracions. Però encara estem lluny d’aquesta situació tan desitjada.
Moltes vegades ens trobem amb persones, generalment blanques, no convençudes de l’existència del racisme avui dia. Aquelles persones parlen més aviat de classisme. N’hi ha d’altres que diuen que com a persones blanques, també pateixen el racisme quan van a Àfrica o Llatinoamèrica o, que aquí en el territori mateix, veuen negat el seu dret de llogar un pis en algunes ocasions. D’altres afirmen que les persones no blanques no poden ser racistes. Això m’obliga a fer una puntualització sobre el concepte de racisme.
Es parla de racisme quan el nostre pensament, paraula, acció o no acció sostenen la idea que no hi ha igualtat entre les races –concepte científicament fals–; mentre hi ha tot un sistema de poder que fa possible aquesta opressió. L’esclavatge, el colonialisme, el capitalisme, algunes lleis, i els discursos d’odi i xenofòbia en alguns mitjans de comunicació, s’afanyen a demostrar la superioritat d’uns grups d’éssers humans sobre altres, només a partir de les diferències de pell, cultura, comportaments, llengua, etc., pensament moralment condemnable i socialment perillós.
El més greu és que els agents encarregats de fer respectar els drets de les persones que pateixen discriminació racial estan força impregnats d’aquelles idees estereotipades i ells mateixos són autors d’actes racistes. Els agents de policia, mossos d’esquadra i representants de l’autoritat, ens han parat i inspeccionat pel nostre perfil ètnic, deixant clar, d’aquesta manera, que som persones potencialment dolentes. La policia i el sistema jurídic de vegades són una trava en l’activisme antiracista.
Una vegada un noi africà va ser apallissat seriosament per persones blanques, ens vam queixar a la mateixa policia, però no van fer res. L’arbitrarietat de la policia en els conflictes dels veïns moltes vegades és en detriment dels africans. Aquest sentiment d’impotència em fa sentir molt malament. I tendeix a repetir-se. Durant les manifestacions, de vegades apareix un d’ells per demanar noms i cognoms, adreça i altres dades personals. És una manera d’intimidar. Però fem el que s’ha de fer.
El racisme existeix i és urgent reconèixer-lo, així com les diferents cares que pren en el dia a dia de la nostra societat, perquè només així podrem desmantellar-lo i eliminar-lo. No sempre ha existit el racisme. Se li pot posar fi. Cal dir que els discursos antiracistes, de justícia social, equitat i de pau encara són molts insuficients en comparació amb els discursos racistes. Els antiracistes hem de continuar sensibilitzant, produint maneres més innovadores i eficaces per transmetre valors d’amor, de respecte, d’igualtat, i de tolerància –no en el sentit paternalista–. I, sobretot, no esperar que hi hagi actes racistes com la massacre de Melilla per actuar. Hem d’inscriure les nostres accions en la continuïtat a llarg termini. D’aquesta manera arribarem a un món antiracista, sostenible per a tothom, comptant amb tothom.