Nadia Ghulam: "Els projectes de cooperació internacional els cal molta més empatia"
Aquest dimecres 11 i dijous 12 de març es fan a Girona i Mataró les jornades sobre Cooperació, Salut Mental i Discapacitat. Són dues sessions de reflexió i sensibilització dirigides especialment a les institucions públiques i a les entitats privades catalanes. L’afganesa Nadia Ghulam participarà en la taula «Vides creuades: dues dones transformant el món» de la sessió del dimecres a l’Espai Marfà de Girona.
Les jornades són gratuïtes i la inscripció es pot fer en línia (clica aquí)
Nascuda a Kabul (Afganistan), Gulham té 32 anys i en fa 11 que viu a Badalona amb una família d’acollida. Gràcies a una ONG va sortir de l’Afganistan per poder ser operada de les ferides d’una bomba que va caure a casa seva, i per les quals va estar ingressada dos anys en un hospital afganès. Després va haver de suplantar la seva identitat per la del seu germà gran mort per tirar endavant la família. Això durant deu anys. Ara és una dona molt activa. Recentment ha estat com a voluntària als camps de refugiats a Lesbos i promou projectes de cooperació amb el seu país d’origen.
– Vostè és un d’un país receptor de cooperació al desenvolupament i ha fet de cooperant. Creu que es té en compte la variable de la discapacitat física o la problemàtica de patir una malaltia mental quan es parla de cooperació al desenvolupament?
– Moltes vegades no hi és massa present. La cooperació internacional sovint, quan es parla de salut, es relaciona en disposar de medicaments o de cobrir el que es consideren necessitats bàsiques com poden ser menjar, un sostre… Caldria que s’hi contemplessin altres aspectes com les discapacitats. Una guerra, la violència… són uns patiments constants que condicionen a les persones i que fa que quedin bloquejats.
– Ha estat fa poc als camps de Lesbos (Grècia). L’ha sorprès, sigui positivament o negativament, com es treballa la salut des de la cooperació?
– Més que sorprendre’m, he de dir que m’ha afectat molt a mi mateixa. Diem que treballem pels Drets Humans però no ens aturem a entendre perquè una persona pot reaccionar d’una manera diferent de nosaltres. Etiquetem com a bones persones, males persones, criminals… No comprenem per què no ens posem a la seva pell. Pot ser que aquella persona tingui un dolor, una malaltia i això li generi una determinada actitud. Com és que no entenem coses tan bàsiques?
– Com creu que hauria de canviar la cooperació en aquest camp?
– Falta molta humanització. Ens cal una cooperació més humana. Els projectes de cooperació haurien de ser, essencialment, humanització. Han de tenir empatia. S’han de comprendre les persones i valorar els seus sentiments. Llavors acompanyar-ho de menjar, medicaments… Falta moltíssim, moltíssim… Tot això es transforma fent un acompanyament.
MÉS INFORMACIÓ
➡️ Programa de les Jornades de cooperació, salut mental i discapacitat (clica aquí).
➡️ Formulari d’inscripció (clica aquí)