"No veig que la Mutilació Genital Femenina pugui acabar desapareixent en una generació"
Aquest dissabte 6 de febrer se celebra el Dia internacional contra la mutilació genital femenina (MGF), una pràctica nociva i una violació dels drets humans de les nenes i les dones. L’OMS s’ha compromès a eliminar la mutilació genital femenina en el termini d’una generació. Es tracta d’una pràctica mil·lenària de control sobre el cos i la sexualitat de les dones que depèn més de les ètnies practicants que no pas del país d’origen. Cap creença religiosa la subscriu formalment, tot i que hi ha persones que poden adduir aquesta premissa per a justificar-la.
Fundació Wassu de la Universitat Autònoma de Barcelona (UAB) treballa des de fa més de 20 anys per acabar amb aquesta pràctica i en els darrers anys ha desenvolupat diversos projectes amb el Fons Català de Cooperació. Des de Gàmbia, on fa més de 30 anys que resideix, conversem amb Adriana Kaplan (Buenos Aires, 1956), la seva directora. Es podrà acabar amb la MGF en una generació?
– En els darrers anys a Catalunya hem anat sentint el concepte MGF que fa uns anys era totalment desconegut. Si li demano una definició bàsica i una radiografia actual d’aquesta pràctica a 2021 què em diria?
– La definició oficial de l’Organització Mundial de la Salut (OMS) diu que és la manipulació dels genitals femenins amb una finalitat no terapèutica duta a terme per raons socials i culturals i que té conseqüències nefastes per a la dona.
La radiografia a 2021 és que la MGF es practica i que s’està estenent. En un primer moment es va començar a treballar perquè se’n coneixia la pràctica a 28-29 països africans. Però en aquests moments ja tenim xifres d’Indonèsia, sabem que es practica a Malàisia, al grup dels Dawoodi Bohra a l’Índia, la població kurda al Kurdistan iraquià… i després, evidentment, la població africana en diàspora. Cada vegada en sabem més i anem aprenent més les prevalences.
– S’està estenent perquè es practica més o perquè ara coneixem llocs que no sabia que es practicava?
– Al principi desconeixíem que en el sud-est asiàtic, per exemple, la MGF hi fos present. Això no vol dir que no hi fos. Per exemple Indonèsia és el país musulmà més gran del món, amb 268 milions de persones. En teníem totes les sospites, però no ho coneixíem. Ara, per exemple, sabem que el govern indonesi permet que la pràctica es faci als hospitals o sabem que a la Vall del Cauca, a Colòmbia, la població nasa, practiquen algun tipus de mutilació. Aquest treball és el que ens va permetent, molt a poc a poc, conèixer on es fa, com es fa, qui ho fa?… Queda molt camí, però hi estem treballant.
– Vostès han alertat que hi podria haver fins a 6295 nenes* que viuen a l’Estat espanyol en perill de patir aquesta pràctica. És la visualització d’una situació que s’ha “globalitzat”?
– És que els continents no es mouen. Es mouen les persones i les seves cultures. Per tant amb la motxilla migratòria també es mouen els costums. Ells creuen que és bo i ho entenen, sobretot, com una identitat ètnica i de gènere. El mètode Wassu, que estem desenvolupant amb el Fons Català de Cooperació, és un treball basat en el codesenvolupament: es treballa en l’origen però també en el destí.
Els ajuntaments catalans tenen, per exemple, una responsabilitat formant als seus professionals de salut, de treball social o de l’educació per fer una tasca de prevenció. I després nosaltres estem treballant aquí a Àfrica. Quan es ve de vacances a Àfrica hi ha un impacte del treball que es fa a Catalunya i viceversa.
– El Parlament gambià va aprovar el 2015 una llei que prohibeix la pràctica de la MGF, amb penes de presó i el Senegal, per exemple, ja té prohibida aquesta pràctica des del 2009. Tot i aquest marc legal, aquesta pràctica es continua fent. Com ho podem explicar?
– Una llei no canvia una realitat. No l’ha canviat mai. Es fa d’amagat, es fa a nenes amb una edat menor, es travessen fronteres per anar a països on no hi ha llei…. La llei et dona un reconeixement oficial, polític i legal per mostrar que és una pràctica nociva i prohibida. Però no canvia la realitat. Cal treballar des de molts altres àmbits.
Hi ha una llei sí però també formes part d’una comunitat. Ara recordo un cas al Senegal. Els gendarmes van detenir a dues senyores que practicaven una circumcisió a unes 200 nenes. I les dones van començar a xisclar i a dir “de què em parles?” “La teva mare era allí i la teva esposa també”.
– Com es pot revertir aquesta realitat cultural que practica la MGF?
– D’una banda, construint coneixement de per què ho fan, quines són les raons? Qui secunda què?…I desconstruint aquestes creences amb coneixement. La metodologia que hem desenvolupat és fonamentalment la recerca aplicada a la transferència de coneixement. Per exemple s’ha desenvolupat un Programa Nacional de Formació a Professionals de la Salut a través del Ministeri aquí a Gàmbia, s’ha introduït aquesta formació universitària de Ciències de la Salut… Hem de formar i parlar-ne obertament perquè deixi de ser un tema tabú. Aquesta metodologia també s’ha importat a Kènia, Tanzània i el Senegal.
– Quin paper hi té el treball cooperatiu amb els ajuntaments (ens que són els principals socis del Fons Català de Cooperació)?
– És un treball complementari a aquell que s’està fent aquí a Àfrica. Les famílies que practiquen la MGF ho fan quan venen de vacances ja sigui a Gàmbia, Senegal, Mali, Guinea… És tan important evitar mutilacions com donar suport a les famílies que no ho volen fer i que també necessiten suport i consell. El paper del Fons Català és molt important perquè també treballa amb el codesenvolupament: a escala d’ajuntaments que tenen contacte i responsabilitat amb les famílies migrants i també amb el treball que fa aquí.
– Sabent que és impossible, què li diu la bola de vidre sobre com evolucionarà aquesta pràctica?
– És una cursa de fons i en som plenament conscients. A mesura que es van desplegant estratègies per acabar amb la MGF, aquells qui volen mantenir aquesta costum també “s’adapten”. Per exemple, ara es fa a nadons quan abans era uns ritus que es feia amb nenes preadolescents. O ara s’ha medicalitzat i diuen “si això causa tants problemes doncs ara ja ho fem als hospitals” i l’entrada de professionals de la salut provoca un “mercadeig”. Cal ser-hi i treballar conscientment.
Fundació Wassu va fer estudis clínics que van ajudar a fer la llei l’any 2015, s’ha hagut de formar a jutges i magistrats que no sabien… Cal anar treballant i fent cascada. Hem d’aconseguir coordinació, respecte, col·laboració entre entitats… Jo fa 30 anys que visc aquí i no veig que això pugui desaparèixer en una generació.
Elo Mayo-Berdintasun | Oxfam International. Creative Commons.
* Dades màximes, segons el Padró Municipal (2016)