General
11 novembre 2021
“Colòmbia necessita canvis estructurals per no tornar al conflicte armat”
Amb motiu de les “XIX Jornades sobre Colòmbia: Cinc anys després de l’Acord, on és la pau a Colòmbia?” celebrades el passat 4, 5 i 6 de novembre i organitzades per la Taula Catalana per la Pau i els Drets Humans a Colòmbia, conversem amb Elena Ambrosi, que va formar part de la negociació de l’Acord de Pau al país.
Ambrosi és advocada especialista en Dret Internacional Humanitari i Relacions Internacionals, va ocupar el lloc d’assessora a l’Oficina del Alto Comisionado para la Paz, abans que comencés la fase exploratòria de l’acord i després, a la fase més pública, va assumir el rol de Directora temàtica, coordinant assessors i assessores internes i externes. També va formar part de la comissió de redacció i va col·laborar en la formació de la subcomissió de gènere. Actualment, lidera la coordinació tècnica del capítol de Recomanacions de la Comissió per a l’Esclariment de la Veritat, la Convivència i la No Repetició (CEV).
Com va ser el procés de l’Acord de Pau i com ho vas viure personalment?
Va ser un procés molt intens i complex. Especialment complicat per a totes aquelles persones amb fills o filles, per haver d’estar durant 4 anys fora, a Cuba. Personalment, jo tenia nens molt petits, el menor tenia un any i 8 mesos, i quan vaig tornar ja en tenia 6, gairebé no el coneixia. Les jornades eren llargues i cansades, moltes hores de negociació interna i externa. Tot i això, sempre em sentiré molt orgullosa d’haver pogut formar part d’aquest procés i d’haver pogut viure tota aquesta etapa fins al final.
Vas formar part de la creació de la subcomissió de gènere. Per què es va crear?
A l’inici formal de les converses no hi havia cap dona, només 3 que estàvem sempre darrere. Les organitzacions de dones van començar a pressionar al Govern perquè s’incorporessin dones a la taula de negociació.
Tot i que nosaltres fèiem un esforç per introduir mesures de gènere, no s’estava fent un exercici sistemàtic per la inclusió de la perspectiva de gènere. Amb la pressió de les organitzacions, el Govern i les FARC van decidir crear aquesta subcomissió, que havia de revisar tot el que s’havia fet fins al moment i garantir l’enfocament de gènere a totes les decisions. L’espai va funcionar molt bé, entre dones va haver-hi molta empatia i l’acord va esdevenir totalment diferent.
Per què creus que és important incloure la perspectiva de gènere a la construcció de la pau?
Les dones som més de la meitat dels habitants, a Colòmbia i al món. Un acord sense tenir en compte a més de la meitat de la població no és un acord que sigui sostenible. En el cas específic de Colòmbia, el conflicte va profunditzar una situació de discriminació històrica cap a les dones, especialment cap a aquelles que viuen a les zones rurals. Durant el conflicte es va fer evident la capacitat de les organitzacions de dones de construir pau en mig de la guerra. Tenim centenars d’iniciatives locals de pau liderades per dones que han demostrat una gran capacitat transformadora. Era necessari i imperatiu potenciar aquesta capacitat en un escenari de fi de conflicte.
Per altra banda, la literatura i els diferents estudis en relació amb els acords de pau demostren que els acords inclusius són més sostenibles, i la inclusió bàsica passava necessàriament per incloure l’enfocament de gènere en la negociació.
Pots fer una petita valoració de com s’han viscut aquests 5 anys des de l’Acord de Pau a Colòmbia?
El balanç és més aviat negatiu, però crec que s’han fet coses positives també. En el tema del sistema integral hi ha hagut un avançament important, s’ha creat un sistema per contribuir a la satisfacció dels drets de les víctimes. Pel que fa també a les víctimes, el problema està en la reparació integral, que crec que no ha avançat com ho hauria d’haver fet. Hi ha hagut demores i manca de coordinació.
Pel que fa al tema de la reparació de la llei 14.48, s’ha avançat alguna cosa, però no suficientment si tenim en compte l’univers de víctimes que tenim a Colòmbia. Estem parlant de gairebé 9 milions de víctimes en una població de 50 milions d’habitants. Una cinquena part de la ciutadania de Colòmbia és víctima directa o indirecta del conflicte armat. No hi ha comparació a escala mundial. Aquest fet fa necessàries unes polítiques socials diferenciades que permetin a la població víctima superar les barreres causades pel conflicte. Part d’aquesta població es troba en situació de marginalitat i pobresa.
Tenim altres temes dramàtics, com la substitució de cultius. S’ha aplicat un enfocament molt familiar i poc territorial basat en entregues de subsidis, però no en canviar les condicions dels territoris per revertir la seva dependència de l’activitat econòmica il·legal.
El punt 2 que tracta la participació política i ciutadana també ha tingut una aplicació molt pobre.
Com han contribuït els municipis en la construcció de pau del país?
Aquests 5 anys s’ha evidenciat que el concepte de pau territorial implica la construcció amb les autoritats locals. A l’inici, alguns programes de l’Acord no ho van tenir en compte. Això va provocar que es generés molt poca apropiació del procés de pau per part de les autoritats territorials, a més de causar molèsties. Arribaven les autoritats a implementar un programa amb les comunitats, però sense tenir en compte l’administració que les governa. Per sort, això s’ha anat corregint i ara, a la implementació de la reforma rural integral, especialment dels plans de desenvolupament amb enfocament territorial, s’ha pogut veure un augment de la participació de les autoritats territorials.
La iniciativa d’involucrar a la construcció de pau els governs locals ha donat com a resultat que els territoris adquireixin un compromís per a transformacions necessàries. La participació és fonamental i s’han de crear més escenaris on siguin les autoritats territorials i les comunitats les que prenguin decisions.
Creus que Colòmbia viu una continuïtat del conflicte armat?
No. Jo crec que el conflicte armat tal com el vam viure, amb les FARC, una guerrilla que va arribar a tenir a 20.000 homes, que va suposar una amenaça per al Govern, les institucions, amb moments en què inclús es van poder fer amb el poder. Definitivament, no.
Però sí que crec que vivim una situació de violència generalitzada en algunes zones del país molt greu. Encara tenim organitzacions armades, organitzacions criminals dedicades a activitats il·legals però no per això desinteressades del tema polític. És a dir, també estan interessades en el control territorial, el control de la població. Tenim les dissidències de les FARC que s’han anat fent fortes a algunes zones del país, cosa que genera un desafiament de la seguretat important.
No estem en un conflicte com el d’abans, però tenim diferents conflictes locals igualment greus, que afecten els mateixos territoris, amb les mateixes debilitats institucionals i amb les mateixes faltes de garantia que fan que es repeteixin els cicles de violència. Per eliminar aquests factors, cal contribuir en l’eliminació de les condicions que els faciliten, és a dir, implementar béns i serveis públics a les comunitats més marginades i victimitzades.
Durant aquest any hem pogut veure com la societat civil colombiana sortia al carrer, el que s’ha anomenat Paro Nacional. Quines creus que van ser les causes?
El que va provocar la revolució va ser la reforma tributària. Aquesta incapacitat històrica del govern d’escoltar. Més enllà de la reforma en si, va ser la forma: imposar sempre sense explicar res.
Però en el fons el que va passar, i passa, ve provocat per una profunda insatisfacció, especialment de les persones joves, que veuen que no tenen futur, que no tenen accés a l’educació ni a oportunitats productives, en una societat profundament desigual.
Les mobilitzacions van mostrar unes violències estructurals que tenim com a societat i que no hem abordat: el racisme, el classisme, el masclisme…
Després de la resposta de les autoritats a aquestes mobilitzacions, creus que la societat civil segueix forta i organitzada com per tornar a sortir al carrer?
Totalment, sense dubte. Va haver-hi una resposta desproporcionada per part de les forces públiques que va donar peu a una discussió que segueix vigent i que no s’ha abordat amb l’Acord de Pau: la transformació de les forces de seguretat per fer front a aquest nou escenari. No és el mateix la guerra contra les FARC que els conflictes que estem vivint actualment. És necessari una policia molt més civil i menys militar.
Però el que no hi ha dubte és que el conflicte a Colòmbia ha deixat una societat civil molt forta.
Com veus el futur de la pau a Colòmbia?
Crec que el pròxim any és decisiu. L’acord ha sobreviscut, tot i la seva fràgil implementació, però falten coses molt importants per garantir la no repetició. Els acords acostumen a fracassar els primers 5 anys i és un èxit poder dir que el nostre està lluny de dir que ha fracassat. Però també crec que 10 anys més no els aguantarà, per això penso que el pròxim any necessitem un canvi.
El país necessita reformes estructurals i profundes per avançar en la construcció de pau i eliminar el caldo de cultiu que ha afavorit el sorgiment i ressorgiment d’organitzacions armades. Existeix l’exclusió, la ràbia, la capacitat de reclutar, l’accés a economies il·legals, l’incompliment de l’acord… Existeix tot el que funciona perquè tornem a tenir una confrontació. Si no revertim aquestes situacions, hi haurà un risc elevat de tornar a tenir un escenari complex.
