General 14 setembre 2021

Activistes analitzen l'augment de la vulneració dels Drets Humans en el context de pandèmia

Activistes de tots els continents alerten des de fa mesos del greu deteriorament en el compliment dels Drets Humans arreu del planeta en el context de la pandèmia Covid-19. El programa Ciutats Defensores dels Drets Humans, organitza aquest dimecres, 15 de setembre a la Casa Amèrica de Barcelona, el diàleg «Defensa dels Drets Humans: Què estem aprenent amb la pandèmia?» que comptarà amb la participació de tres activistes. Aquesta xerrada es farà a les 5 de la tarda (hora de Catalunya) i comptarà amb intervencions presencials i virtuals. Tot i ser presencial, l’acte també es podrà seguir a través del Youtube i Facebook Live de Casa Amèrica Catalunya i del canal Youtube de Ciutats Defensores dels Drets Humans.

Hi participaran la keniana Ruth Mumbi (llegir entrevista), defensora dels drets de les dones i a una vida digna; la palestina Manal Tamimi (llegir entrevista), defensora del dret a la pau i a la llibertat de reunió i associació pacífiques i la mexicana Susana de la Cruz, activista indígena de Chiapas impulsora del Col·lectiu de Familiars de Presos en Lluita. Adriana Ribas, coordinadora d’Amnistia Internacional Catalunya, serà la moderadora d’una activitat on es volen conèixer experiències quines estratègies desenvolupen atesa la ineficàcia o falta de voluntat dels governs en protegir els Drets Humans o com veuen el futur immediat de la seva tasca en els seus respectius contextos.

Marta Nin, directora de Casa Amèrica Catalunya, donarà la benvinguda a l’acte i David Bondia, president de l’Institut de Drets Humans de Catalunya, introduirà la trobada. Kristian Herbolzheimer, director de l’Institut Català Internacional per la Pau, tancarà aquesta sessió.

L’activitat «Defensa dels Drets Humans: Què estem aprenent amb la pandèmia?» s’emmarca en l’XI edició del programa de Ciutats Defensores de Drets Humans. Aquest projecte, coordinat pel Fons Català de Cooperació al Desenvolupament, és gestionat per la Comissió Catalana d’Ajuda al Refugiat amb la participació de 27 ajuntaments i 9 entitats i institucions catalanes implicades en la defensa i promoció dels drets humans a escala local i global.

General 7 setembre 2021

Regidora destacada: Núria Pi, de l'Ajuntament de Girona

Quina ha sigut la teva trajectòria professional?

A nivell professional porto 17 anys com a responsable de l’Àrea Jurídica de Support-Girona (Fundació Tutelar de les Comarques Gironines). La tasca que hi desenvolupem va enfocada en l’àmbit del suport a les persones amb discapacitat, entent el terme “discapacitat” en el sentit més ampli, treballant tant amb persones amb un diagnòstic de salut mental, persones amb discapacitat intel·lectual, persones grans afectades per algun deteriorament, o persones que pateixen alguna afectació que limiten la seva capacitat i precisen suport en alguns àmbits de la seva vida.

Actualment posem l’accent en la importància de donar a conèixer els Drets de les persones amb discapacitat, tant a nivell nacional com internacional. Una de les tasques que desenvolupo a l’entitat, precisament, és la de formació en aquest sentit tant als professionals (socials, mèdics, jurídics,…), com als propis usuaris o a les seves famílies.

Des de l’any 2019 també soc regidora de Drets Socials i Cooperació de l’Ajuntament de Girona.

Quina implicació té Girona en l’àmbit de la cooperació?

Fa anys que Girona va fer una aposta per la cooperació, que es manté a dia d’avui. Any rere any s’ha anat millorant l’àrea, dotant-la de més professionals per poder treballar tant l’àmbit de la cooperació internacional com la sensibilització a la pròpia ciutat.

En aquest sentit, des de l’àrea de cooperació es treballen en tres grans línies de treball:

• Línia 1: La sensibilització i l’educació per al desenvolupament

En aquesta línia l’objectiu general és el de consolidar Girona com a una ciutat educadora i solidària. Es duen a terme diverses accions en col·laboració amb l’àmbit educatiu per fer-ho possible.

• Línia 2: La dimensió transversal de la solidaritat i la cooperació

Aquí es pretén treballar, per un costat, amb les entitats del territori que duen a terme cooperació (coordinadora d’ONGs, Fons Català de Cooperació,…), i per l’altre la transversalitat dins el propi Ajuntament (coordinació amb altres àrees, sensibilització en el propi consistori,…)

• Línia 3: La dinàmica i consciència solidària a partir dels projectes de cooperació al desenvolupament i solidaritat

Per últim en aquest sentit treballem per donar suport a projectes de cooperació (agermanaments i cooperació al desenvolupament), també la cooperació tècnica, que arrel de la Covid-19 va quedar parada, o la col·laboració amb ajuts en casos d’emergència sanitària en els països en desenvolupament, entre d’altres accions.

Quines previsions teniu per aquest curs vinent en matèria de cooperació?

A nivell de projectes de cooperació internacional, hem mantingut les subvencions destinades a projectes tant de cooperació al desenvolupament, com d’educació per al desenvolupament i la sensibilització.

Si la Covid-19 ens ha ensenyat alguna cosa, és la dificultat de poder planificar i preveure a llarg termini. Les decisions que es prenen tant en aquesta àrea com en qualsevol àrea de l’Ajuntament van molt vinculades a la situació econòmica i social en la que ens trobem.

A Girona, a través del Consell de Cooperació, on hi ha representants de diverses entitats Gironines, així com de la Coordinadora d’ONGs i de tots els partits polítics del consistori, és on s’acorden accions a dur a terme de les diferents temàtiques que afecten a la cooperació, a petició de qualsevol dels integrants. Qualsevol conflicte internacional, com podria ser el d’Afganistan o Haití, a banda que les entitats o els propis partits polítics es posicionin, s’intenta a través del Consell buscar alguna acció conjunta i el més consensuada possible per visualitzar el posicionament de la majoria del Consistori, ja sigui a través d’una declaració institucional, una moció al Ple o una nota de premsa.

També s’està treballant per visualitzar totes aquestes accions a la pàgina web de l’Ajuntament perquè qualsevol ciutadà que estigui interessant en cooperació pugui disposar de tota la informació. És una clara aposta per visibilitzar tot el que es fa en matèria de cooperació a la ciutat de Girona.

General 2 setembre 2021

Visa pour l'Image: els millors «clics» dels fotoperiodistes per fer una radiografia del món

Perpinyà acull, fins al 26 de setembre, la 33a edició del festival de fotoperiodisme Visa Pour l’Image. Les parets del Convent de Mínims i l’Església dels Dominicans acullen 25 exposicions. Sense oblidar el coronavirus, els grans protagonistes de l’edició 2021 són els conflictes bèl·lics i el drama dels refugiats i vol ser un espai de reflexió sobre la necessitat d’actuar per canviar el rumb del planeta. Amb la voluntat de conscienciar, des del Fons Català de Cooperació, proposem 8 exposicions imprescindibles relacionades amb les guerres i el refugi, àmbits en els quals l’acció de la cooperació al desenvolupament té més sentit que mai.

Síria, una dècada de guerra de l’Agència France Presse (AFP).
Exposició sobre els 10 anys d’aquest conflicte clau per entendre el món de principis del segle XXI i que ha obligat a fugir la meitat de la població del país i ha provocat el desplaçament més important des de la Segona Guerra Mundial. Reuneix les imatges de fins a 32 fotògrafs, des dels propis integrants de l’agència fins a independents d’una dotzena de països.

Deu anys de conflicte vist per setze fotògrafs sirians, produïda per l’Oficina de Coordinació d’Afers Humanitaris de l’ONU (OCHA)
Selecció de fotos i textos que presenten en primera persona l’experiència del poble sirià durant aquesta dècada de guerra. Visualitza el paper clau dels fotògrafs locals per poder donar testimoni a la població mundial del que estava passant a Síria, davant la impossibilitat de professionals estrangers per entrar en un país encerclat per les forces d’Àssad i de tota mena de milícies.

Una vida sota setge de Fàtima Shbair
Fatima Shbair vaig néixer el 1997 a Palestina. El 2019 va començar a fer reportatges de fotoperiodisme amb una formació autodidàctica. En aquesta exposició narra com és viure en una zona en conflicte com Gaza. Visualitza el dia a dia en una societat espantada, amb edificis mig destruïts… i denuncia les dificultats de fotografiar aquest conflicte en una societat conservadora com la de Gaza.

Migrants climàtics a Bangladesh d’Abir Abdullah
Bangladesh serà una font creixent de migrants climàtics. La major part del país es troba a menys de deu metres sobre el nivell del mar i el canvi climàtic aguditzarà encara més la situació en un dels països més poblats del món, on viuen 150 milions d’habitants. Abir Abdullah mostra com, avui en dia, la climatologia ja condiciona la vida d’aquest país asiàtic, situat al costat del riu Ganges.

Els darrers dies del Camp de Mòria d’Angelos Tzortzinis
El setembre de 2020 un incendi va destruir el camp de refugiats de Mòria, a Grècia. El fotògraf de l’Agència France Presse, Angelos Tzortzinis, va fotografiar l’incendi d’aquest punt on estan atrapades desenes de milers de persones que, des del 2016, fugen de la guerra i dels països més pobres. Tot i que l’incendi va tornar a posar el focus en els camps grecs, la situació d’aquestes persones es manté i s’allarga.

Iemen: Conflicte + Caos de Giles Clarke
La població iemenita està vivint una de les crisis humanitàries més greus del món. El conflicte enfronta el Govern del Iemen, recolzat per la coalició de països del Golf liderada per l’Aràbia Saudita, contra els rebels hutíes, coneguts com a moviment Ansar-Allah. Giles Clarke retrata aquest paisatge caòtic i de destrucció. El conflicte ha matat més de 230.000 persones i ha evocat a la fam a una gran part de la població.

Crisi a crisi: els refugiats i la pandèmia de l’Agència Myop
La Covid-19 ha estat un sotrac per tot el planeta. Les persones vulnerables s’han convertit en més vulnerables. Aquesta exposició de l’Agència Myop mostra els efectes sobre els refugiats i com la pandèmia ha tancat fronteres, els ha privat de l’economia informal tan essencial per a la seva vida de subsistència o ha limitat encara més el seu accés als requisits bàsics.

Tigray: fugint de la guerra de Nariman El-Mofty de The Associated Press
Tigray, la regió més meridional d’Etiòpia, viu un intens conflicte. El novembre el govern etíop va iniciar una ofensiva militar contra el Front d’Alliberament Popular de Tigray (FLPT), el partit nacionalista que governa la regió del nord. Aquesta exposició de Nariman El-Mofty il·lustra com el conflicte està afectant la població civil i recull testimonis com el d’Abrahaley Minasbo, una ballarina de 22 anys amb una mà parcialment amputada que condiciona la tota seva activitat artística.

Visa Pour l’Image

General 31 agost 2021

"Si realment volem ajudar el món, no hem de reconèixer l'Estat dels talibans"

Mohammad Khan fa 20 anys que viu a Barcelona i en fa 5 que és president de l’associació d’afganesos de Catalunya i Espanya, des de la qual donen suport a la comunitat afganesa al territori i reivindicar els seus drets. Khan indica que a Catalunya hi ha entre 350 i 500 afganesos, i a tot l’Estat prop de 2.000, i es queixa de la poca disposició del govern a obrir vies segures d’acollida davant la greu crisi que viu l’Afganistan per l’arribada dels Talibans al poder i la retirada dels Estats Units.

Situació a l’Afganistan

“L’acord firmat pels Estats Units amb els Talibans està molt malament, és una vergonya. S’hauria d’haver firmat amb les tres parts juntes: els talibans, el Govern afganès i els Estats Units, però simplement han decidit fer el tracte amb els terroristes i deixar la població a l’estacada. Volíem escapar dels talibans per salvar la vida però els nord-americans ens deixen morir.

L’Estat espanyol ho ha estat fent molt malament, massa malament. Des de l’associació estem apretant el govern però no ens fan cas. Han enviat molts avions i només han evacuat unes 1000 persones afganeses, la resta han sigut persones d’altres països. Han jugat amb la nostra vida. Està clar que tothom té dret a salvar la seva vida, però la prioritat hauria de ser per aquelles persones afganeses que tenen família a Espanya i les que estan en greu perill, però si l’Estat evacua a persones d’altres països segur que aquests els paguen, per tant han estat fent negoci.

Els afganesos estem cansats de la guerra i hem decidit que no en volem més. No tenim força per lluitar 70 mil anys més. Tenim un orgull per defensar la terra, podríem lluitar més pero ja no volem més sang, no volem més baralla. Els talibans van avisar que quan arribessin al poder no canviarien res, inclús van anunciar que hi hauria drets per les dones i per totes les ètnies, però és mentida. Tot i així aquesta va ser la raó per la qual la gent del país els va obrir les portes i els va deixar avançar.

Per a què han servit tants diners gastats a l’Afganistan? El país estava arruïnat, l’hem reformat tot i ara l’entreguen a l’enemic, per a què serveix això?”

Futur del país

El futur el veig com un riu de sang. Crec que els talibans tornaran a aplicar la mà de ferro. Serà inclús pitjor que fa 20 anys, ja que en aquell moment no hi havia tanta tecnologia ni tant armament com ara. Actualment hi ha molt avenç.

A més, ni somniar que les dones puguin tornar a tenir tanta llibertat com tenien fins ara, això ho tinc molt clar.

Resposta de la comunitat internacional

El món primer ha de donar suport a aquelles persones activistes que tenen a la seva família en perill, i a tota la gent que ha treballat a l’exèrcit i a altres departaments d’Estat que estan verdaderament en perill. Amb els seus papers i certificats han d’obrir una manera segura perquè puguin sortir del país.

A tot el món hi ha gairebé 3,5 milions de refugiats afganesos, però 2,8 dels quals estan a l’Àsia, no a Europa. La població europea creu que tots els refugiats estan allà i això és un gran problema. Fugim de la guerra i només volem democràcia.

Tot i així, Europa no crec que respongui a les demandes d’asil. Els Estats Units i Canadà són els que més estan acollint, a Europa hi ha Alemanya i França que són els que més estan complint però Espanya no. La meva germana i el meu germà estaven a l’aeroport amb els seus fills menors d’edat i tota la documentació necessària per venir però no els van deixar pujar a l’avió. Els van treure de l’aeroport i jo estic molt preocupat.

Què fer per evitar que els talibans es quedin al poder

Primer el que cal fer tot el món és no reconèixer l’Estat Emirat d’Afganistan. Això és molt fàcil perquè si no se’l reconeix d’on menjaran? Com sortiran del país? Com ho faran per mantenir a tota aquella gent? Pressionar, ja està. Cal tancar l’aixeta.

Si realment volem ajudar el món, no hem de reconèixer l’Estat dels talibans. Si volem fer negoci, aleshores, no hi veig sortida. Si busquem el propi interès, no anirem enlloc.

La direcció del Fons Català s’ha reunit amb Mohammad Khan per analitzar la crisi al país.

General 30 agost 2021

Convocatòria: Gestor/a del projecte "Shababuna; els nostres joves: informats i ben preparats per triar el seu futur!"

El Fons Català de Cooperació al Desenvolupament (FCCD) obre convocatòria per contractar a un/a gestor/a pel projecte Shababuna.

Descripció

La persona escollida s’encarregarà de la gestió tècnica, administrativa i financera del projecte Shababuna” en coordinació amb les altres àrees del Fons Català i amb l’ACCD, que també és soci del consorci del projecte i amb qui s’implementen activitats de forma conjunta.

Funcions principals

• Assegurar la correcta i efectiva implementació de l’acció a dur a terme per part del FCCD, l’ACCD i els ens locals socis participants al projecte del projecte, aportant el suport logístic i acompanyament necessari per a la realització de les actuacions.

• Actuar com a pont de coordinació i comunicació entre els membres del consorci, ens locals i universitats.

• Dur a terme gestions tècniques, administratives i financeres necessàries per a la correcta i efectiva implementació de les activitats del projecte.

• Elaborar tots els informes narratius i financers previstos al projecte (FCCD-ACCD) i del consorci.

• Coordinació logística i administrativa amb la persona dinamitzadora del projecte, ajuntaments, DGAIA i altres actors del projecte, per a l’organització i bon funcionament dels 24 tallers que s’organitzaran amb la ciutadania d’origen marroquí a diferents municipis catalans i dels 3 tallers en centres d’acollida amb menors no acompanyats d’origen marroquí.

• Coordinació logística i administrativa dels tallers de construcció de capacitats a les autoritats provincials de la regió Oriental del Marroc.

• Realitzar i dur a terme altres funcions anàlogues que es puguin requerir per part del FCCD.

Requisits

• Llicenciatura o Grau relacionada amb l’àmbit de les ciències socials.

• Experiència laboral mínima de dos anys en gestió i implementació de projectes europeus i/o projectes de cooperació, especialment en gestió i monitoratge de subvencions europees en els àmbits d’intervenció del projecte.

• Formació específica en cooperació al desenvolupament (màster, curs de postgrau o curs específic)

• Experiència en organització logística d’activitats

• Expressió oral i escrita fluïda. Coneixement oral i escrit de la llengua catalana del nivell C de la Secretaria de Política Lingüística de la Generalitat de Catalunya o equivalent.

• Coneixement oral i escrit de les llengües anglesa i francesa en l’àmbit professional.

• Coneixements avançats en fulls de càlcul, bases de dades i xarxes socials.

• Persona responsable, ordenada, polivalent, dinàmica, resolutiva, amb iniciativa i amb ganes d’implicar-se i treballar en equip.

Condicions laborals

• Dedicació exclusiva, jornada completa de 39 h/setmanals.

• Contracte laboral de 8 mesos

• Ubicació a les oficines del Fons Català, Barcelona.

• Salari brut anual: 32.400 euros bruts anuals

• Incorporació el dia 1 de novembre de 2021

Candidatures

Les persones interessades han d’enviar per correu electrònic el seu currículum a fonscatala@fonscatala.org fent constar la referència: “Plaça de Gestor/a de projecte “Shababuna; els nostres joves: informats i ben preparats per triar el seu futur!”- AMIF”

Data límit de presentació de candidatures: 12 de setembre de 2021

Consulta la convocatòria completa.

General 23 agost 2021

Només l'1% de la població dels països del Sud ha rebut una dosi de la vacuna de la Covid-19

El Banc Mundial indica que el 27,6% de la població global ha rebut almenys una dosi de la vacuna de la Covid-19, però dins d’aquesta xifra s’amaga una desigualtat flagrant: només un 1% de la població dels països desfavorits ha rebut una dosi. Des dels inicis de la pandèmia se sap que la Covid-19 requereix una resposta global i conjunta, i l’aparició de noves variants com la Delta ho han evidenciat, però és quelcom que encara queda lluny.

Els països de renda alta, que representen una setena part de la població mundial, havien reservat més de la meitat de vacunes disponibles el juny de 2021, fet que ha complicat l’adquisició de dosis per part de països amb menys capacitat econòmica. Els Estats Units tenen vacunes per cobrir la seva població dues vegades, el Regne Unit per cobrir-la quatre vegades, i el Canadà cinc.

Aquesta estratègia de concentració de vacunes, però, no és gens efectiva per eliminar el virus a nivell mundial, ja que els experts indiquen que com més persones hi hagi sense la pauta de vacunació completa més alt serà el risc de que apareguin variants resistents a les vacunes.

El preu de no cooperar

El juny de 2021 el G7 va decidir fer una donació de 1.000 milions de vacunes als països pobres, però tenint en compte que l’OMS ha pronosticat que calen 11.000 milions de dosis per cobrir la major part de la població mundial, es considera que la donació no és suficient per a generar cap canvi substancial.

La gran esperança dels països empobrits és COVAX, un organisme que té com a objectiu que la vacuna sigui distribuïda de manera equitativa entre tots els països, però una manca de subministrament fruit de la compra massiva dels països del Nord i de l’auge de casos de l’Índia, gran subministrador de vacunes per COVAX, ha fet que l’organisme no arribi als objectius de vacunar el 20% dels països amb menys recursos.

Benín, per exemple, ha obtingut 203.000 dosis de la vacuna xinesa Sinovac, suficient per vacunar només l’1% de la població. Hondures ha aconseguit 1,4 milions de dosis d’AstraZeneca, les quals poden cobrir el 7% de la població.

Àfrica pateix el cop més fort des de l’inici de la pandèmia

Aquest estiu el continent africà ha viscut un dràstic i perillós augment de contagis per Covid-19, arribant en molts països a les pitjors xifres des de l’inici de la pandèmia. A finals de juliol les dades indicaven que només el 2,2% de la població africana havia rebut almenys una dosi de la vacuna, comparat amb el 50% de la població dels Estats Units.

El director general de l’OMS, Tedros Adhanom, va dir que la situació és fruit d’una “falta de confiança, les conseqüències de les quals es veuen ara a l’Àfrica, en vides perdudes que no s’haurien d’haver perdut si els països més rics haguessin permès als països més pobres l’accés a la seva part justa de les vacunes”.

El continent depèn molt de COVAX, ja que la majoria de governs no tenen capacitat per adquirir els vaccins. Fins al moment COVAX ha enviat més de 31 milions de dosis a 46 països africans i espera poder-ne enviar 520 milions més a finals d’any, però segueix sent insuficient.

Les autoritats sanitàries del continent fa temps que demanen poder fabricar les vacunes per no haver de dependre de les importacions, i no ha sigut fins a l’agost de 2021 que alguns dels laboratoris líders a nivell mundial han començat a treballar amb empreses a Sud-àfrica per iniciar-ne la fabricació al país.

NICEF Ethiopia/2021/ Nahom Tesfaye

General 19 agost 2021

Posicionament del Fons Català davant la situació que es viu a l'Afganistan

El municipalisme català denuncia la responsabilitat de les potències mundials pel conflicte sostingut durant 42 anys a l’Afganistan i reclama una resposta contundent de la comunitat internacional a la crisi humanitària i de refugiats generada pel retorn al poder dels taliban i un compromís ferm amb la recerca de solucions que estabilitzin el país en un marc de respecte als Drets Humans, especialment de les dones.

La invasió i ocupació nord-americana de l’Afganistan l’any 2001 -compartida per una quarantena de països- posà en evidència la destrucció de les complexes relacions de poder i autoritat tradicionals del país centre-asiàtic, amb la instauració d’un govern prooccidental que controlava només algunes zones urbanes i que ha estat incapaç de garantir el respecte als Drets Humans -es calcula que un terç de les víctimes d’aquests darrers 20 anys del conflicte han estat provocades per les tropes internacionals i l’exèrcit afganès-. Sense una estratègia definida de pacificació i reconstrucció del país i basada en la militarització, la meitat dels més de dos bilions de dòlars invertits a l’Afganistan entre 2001 i 2021 -equivalents a gairebé el doble del PIB anual espanyol- s’ha destinat a la compra d’armament i la construcció d’infraestructures militars, enlloc de a l’enfortiment de la societat civil i la recomposició de les estructures de l’estat. I de l’altra meitat una part considerable s’ha perdut en circuits opacs de corrupció, mantenint en l’oblit una societat civil fustigada que fa ja 42 anys que viu en un context de conflicte armat continuat amb 18 milions de persones -la meitat de la població- en situació sostinguda d’emergència humanitària.

L’entorn geo-estratègic del conflicte afganès durant les dues últimes dècades ha estat marcat pels interessos polítics i econòmics de potències globals (Estats Units, Xina, Rússia, Unió Europea) i regionals (Iran, Pakistan, monarquies àrabs del Golf), que en el millor dels casos han mostrat incapacitat o manca de voluntat per resoldre el conflicte i en el pitjor l’han atiat per mantenir la seva influència o evitar que altres països n’incrementessin la seva.

I les conseqüències sempre les ha rebut la població afganesa, especialment les dones i els infants, que han constituït els sectors més vulnerables. Si bé durant els darrers 20 anys a les zones controlades pel govern s’havien produït alguns tímids avenços en els drets de les dones, als territoris controlats pels talibans -i ara de nou a tot el país- mai han deixat de patir la seva anul·lació individual a través de la imposició de matrimonis forçats a partir dels 12 anys, la prohibició de sortir soles de casa o de parlar amb homes que no siguin familiars directes entre altres limitacions. Pel que fa als drets de la infància, la segregació radical per sexes i la imposició d’un model educatiu basat exclusivament en les mederesh (escoles coràniques), està orientat a nodrir les pròpies bases del moviment taliban a través de l’adoctrinament religiós des de les edats més primerenques. El retorn al poder dels taliban no és una nova crisi humanitària, sinó l’agreujament d’una que dura ja més de quatre dècades, i que representa un retrocés a l’època obscurantista viscuda entre 1996 i 2001 i incrementa la pressió sobre una població que es troba ja en una situació límit.

I tot i aquesta situació, la Unió Europea ha seguit considerant l’Afganistan com un país “segur” on es podia retornar la població que hi fugia per demanar asil i que juntament amb la població siriana constitueix el grup més nombrós de població refugiada que intenta accedir a Europa per garantir la seva integritat. Una Europa on, no ho oblidem, els discursos d’odi aprofiten aquestes crisis per guanyar terreny.

Cal actuar urgentment per limitar els danys causats pel règim dels taliban i per defensar els Drets Humans de la població civil.

Per tots aquests motius els ajuntaments, institucions supramunicipals i associacions municipalistes de Catalunya denunciem l’oblit i l’abandonament al què s’ha condemnat durant dècades a la població afganesa i reclamem que:

• La comunitat internacional doni una resposta clara i contundent a curt termini a l’agreujament de la crisi humanitària sostinguda que viu l’Afganistan, garantint vies segures a les persones que cerquen refugi, i exerceixi la pressió necessària per tal que es garanteixin els Drets Humans, especialment per a les dones i infants, en territori afganès, als camps de refugiats i al llarg de les rutes de fugida.

• La comunitat internacional es comprometi de forma decidida a la recerca de solucions polítiques a mig i llarg termini que garanteixin la pacificació i estabilitat de l’Afganistan segons el model social que la seva població decideixi lliurament, sense ingerències que responguin a interessos de tercers països i en un marc que preservi la integritat física i moral de tota la població afganesa.

• La Unió Europea i els països membres excloguin l’Afganistan del llistat de països segurs, s’aturin les deportacions i facilitin l’entrada per vies segures de les persones refugiades originàries d’aquest país.

• L’estat espanyol incrementi els fons d’assistència humanitària per contribuir a la cobertura de les necessitats urgents dels 18 milions de persones que la requereixen a l’Afganistan per a la seva supervivència.

• Les comunitats autònomes i els governs locals de Catalunya i d’arreu de l’estat es comprometin a oferir places d’acollida per mitigar el patiment de les persones refugiades, reforçant la línia de treball de Món Local Refugi.

• Els governs locals contemplin estratègies d’Educació per la Justícia Global, Educació Crítica i Cultura de Pau per sensibilitzar sobre els orígens del conflicte a l’Afganistan i avançar-se a les reaccions que des dels discursos d’odi es puguin produir davant el previsible nou allau de persones refugiades.

ONG Volontari nel mondo. Twitter.

General 9 agost 2021

Convocatòria: elaboració d'una diagnosi sobre la capacitat en AOD de la demarcació de Lleida

El Fons Català de Cooperació al Desenvolupament (FCCD) obre convocatòria per la prestació del servei de l’elaboració d’una Diagnosi sobre la capacitat de la demarcació de Lleida en matèria d’Ajuda Oficial al Desenvolupament (AOD).

Descripció
La persona escollida s’encarregarà d’elaborar una diagnosi dels 231 municipis de la demarcació de Lleida i els seus Consells comarcals i el Conselh Generau d’Aran sobre:

– Coneixement de l’Ajuda Oficial al Desenvolupament.
– Línies d’actuació emmarcades en l’Ajuda Oficial al Desenvolupament.
– Despesa pressupostària emmarcada en l’Ajuda Oficial al Desenvolupament.
– Necessitats formatives en matèria de cooperació al desenvolupament.
– A partir dels resultats obtinguts elaborar un informe final que incorpori propostes de millora

Funcions principals
– Elaboració d’una enquesta dimensionada a la magnitud demogràfica dels municipis a partir d’uns trams prèviament establerts a proposta de la persona executora.
– Processament i interpretació dels resultats quantitatius.
– Recull de resultats qualitatius.
– Elaboració d’un informe final.
– Elaboració d’infografies a partir dels resultats més destacats i de les conclusions de la diagnosis per a la seva difusió.
– Incorporació de la perspectiva de gènere enfocada en drets humans en tots els procediments i productes de l’encàrrec

Resultats esperats
La persona seleccionada es compromet a:
– Presentar un Pla de Treball ajustat que inclogui la metodologia i el calendari.
– Incorporar, prèvia discussió amb les parts impulsores, les valoracions i propostes de millora en les fases de retorn.
– Lliurar un informe d’avenç preliminar d’aquest encàrrec la primera setmana de novembre.
– Presentar les conclusions i propostes de millora la primera setmana de desembre.
– Presentar els document final la darrera setmana de desembre.
– Presentar l’informe final degudament corregit, sense errors ortogràfics ni gramaticals.

Durada
El procés d’elaboració de la diagnosis tindrà una durada estimada de quatre (6) mesos, entre els mesos de setembre 2021 i febrer de 2022. En aquest període estan inclosos els terminis per a la supervisió i validació dels informes per part de la Diputació de Lleida, l’Ajuntament de Lleida i el Fons Català com a actors involucrats en l’encàrrec.

El treball de la persona consultora es realitzarà segons les fases del Pla de Treball: elaboració de la proposta de diagnosi, execució i treball de camp, elaboració de les conclusions i propostes de millora, elaboració del document final i presentació pública dels resultats.

Interlocució
La interlocució es realitzarà tant amb la responsable de l’Àrea de drets humans del Fons Català com amb les tècniques en cooperació internacional de l’Ajuntament de Lleida i de la Diputació de Lleida, amb qui es faran sessions per a la supervisió de les tasques i la validació dels informes. La coordinació l’exercirà la responsable de l’Àrea de drets humans del Fons Català.

Requisits
▪ Llicenciatura o Grau (preferiblement de Ciències Polítiques i de l’Administració, Sociologia, Gestió i Administració Pública, Antropologia, Relacions Internacional, Humanitats o similar).
▪ Formació específica en cooperació al desenvolupament a través de doctorat, màster, curs de postgrau o curs específic
▪ Experiència laboral en gestió de projectes de cooperació al desenvolupament.
▪ Expressió oral i escrita fluïda. Coneixement oral i escrit de la llengua catalana del nivell C. de la Secretaria de Política Lingüística de la Generalitat de Catalunya o equivalent
▪ Coneixements avançats en fulls de càlcul i bases de dades.
▪ Coneixement contrastable de la demarcació de Lleida.
▪ Persona responsable, endreçada, polivalent, dinàmica, resolutiva i amb iniciativa

Es valorarà
▪ Formació específica en drets humans
▪ Formació específica en enfocament de gènere i basat en drets humans
▪ Experiència a països AOD en la implementació de projectes de cooperació i/o drets humans.

Pressupost
La retribució total per a la recerca serà de 4.000 € (tots els impostos inclosos). Amb aquest import s’assumiran totes les despeses derivades de la diagnosi (honoraris, comunicació, transport…). El Fons Català serà l’encarregat de realitzar els pagaments prèviament acordats. Els pagaments es realitzaran contra factura emesa per la persona a nom del Fons Català.

Candidatures
▪ Les persones interessades han d’enviar per correu electrònic el seu currículum a tborrell@fonscatala.org fent constar la referència: “Candidatura Diagnosi AOD Lleida”
▪ Data límit de presentació de candidatures: 22 d’agost de 2021

Es contactarà amb les persones candidates preseleccionades per fer una entrevista. En cas de no rebre resposta, es considerarà desestimada la candidatura.

General 9 agost 2021

El Preguntes Freqüents sobre els Pobles Indígenes (qui són, on viuen, reptes i problemàtiques…)

El 9 d’agost se celebra el Dia Internacional dels Pobles Indígenes. Tot i ser sovint citats, hi ha un gran desconeixement sobre aquests pobles i nacions i la realitat amb la que els toca conviure. Hem volgut sintetitzar, a grans trets, en aquest Preguntes Freqüents (conegut amb l’anglicisme FAQS) les característiques i principals reptes per a la seva supervivència.

* Què és un poble indígena?
Les comunitats, pobles i nacions indígenes presenten, a grans trets, les següents característiques:

– Els pobles indígenes són considerats com els «primers» pobladors d’una regió, la qual han habitat des d’abans de l’arribada dels colonitzadors o de les societats dominants.
– Conserven les seves especificitats culturals (llengua, estructura social, religió, valors espirituals, maneres de producció i institucions) i són diferents de la societat dominant. Se senten culturalment i espiritualment units a la seva terra des de temps immemorables i la seva manera de vida tradicional depèn d’aquesta terra i la seva utilització.
– Les comunitats en qüestió se senten en la seva majoria pertanyents a un poble o grup diferent i es consideren a si mateixes com a «indígenes».
– Els pobles indígenes han sofert opressió, expropiació, marginalització, exclusió o discriminació, i, en casos extrems, fins i tot desplaçament forçat i extermini.

* Quants indígenes hi ha al món?
– Existeixen aproximadament 476 milions de persones en 90 països que s’identifiquen amb un poble indígena, segons dades de les Nacions Unides (ONU). Al llarg dels anys molts pobles indígenes han estat exterminats, per exemple a causa de les malalties propagades pels colonitzadors o de polítiques d’extermini específiques. La gran majoria de les gairebé 6.000 llengües parlades al planeta són creació dels pobles indígenes.

* Quines són les principals problemàtiques que pateixen els pobles indígenes?
– Durant la colonització, els pobles indígenes van ser sovint expropiats de les seves terres, la qual cosa va generar conseqüències fatals per a ells, donada la seva dependència de la terra per a garantir el seu manteniment i els seus mitjans de subsistència. En unes certes zones, les fronteres colonials entre països van dividir els pasturatges tradicionals de les poblacions nòmades, la qual cosa va provocar efectes similars als d’una expropiació.

– Els pobles indígenes viuen sovint en regions riques en recursos, per la qual cosa entren en conflicte particularment amb grans grups empresarials que volen explotar aquests recursos. Amb freqüència aquests grups empresarials, ajudats per l’Estat, expulsen als indígenes o exerceixen una gran pressió sobre ells perquè acceptin activitats industrials en les seves terres.

– Molts pobles indígenes han de lluitar constantment per l’acceptació de la seva forma de vida. Els indígenes formen part dels grups humans més desfavorits i marginalitzats del món. El govern els pressiona perquè es «desenvolupin» i, per exemple, abandonin la seva oposició enfront de les activitats industrials en el seu territori. Les persones indígenes són el 5% de la població mundial, però representen el 15% de les que estan en una situació de pobresa extrema. A més, la seva esperança de vida està fins a 20 anys per sota de la mitjana de les persones que no són indígenes.

– Hi ha molts altres factors com la instrumentalització de certes organitzacions no governamentals dels indígenes per als seus propis objectius o la pressió que fan actors econòmics contra els pobles indígenes quan aquests s’oposen a certes activitats destructives.

* Estan els drets dels indígenes protegits per resolucions o convencions?
– El 13 de setembre de 2007 l’Assemblea General de l’ONU va aprovar la Declaració sobre els Drets dels Indígenes, que els reconeix el dret a la lliure determinació, a conservar i reforçar les seves pròpies institucions, cultura i tradicions, així com el dret a desenvolupar-les La declaració s’ha convertit en una referència; no obstant això, no és vinculant.

* Què reivindiquen els indígenes?
– Els pobles indígenes volen decidir el que es fa en el seu territori. Això inclou el dret a refusar la utilització de la seva terra per part de tercers, a consentir aquesta utilització i a participar en la presa de decisions sobre com serà aquesta utilització.
– Els pobles indígenes volen que es minimitzin els danys causats al seu medi ambient.
– Unes certes zones definides pels indígenes (llocs sagrats i prohibits, zones cerimonials i de sepultura, etc.) no poden ser objecte de cap explotació.
– Han d’atorgar-se compensacions per eventuals danys negociades conjuntament. Una part dels guanys ha d’invertir-se en les comunitats

* El Fons Català treballa en projectes amb les comunitats índígenes ?
– Des de fa molts anys s’han establert llaços de cooperació amb pobles indígenes. Alguns d’aquests es van recollir en aquest article publicat a la web del Fons Català (clica l’enllaç)

Informació elaborada a partir de la Asociación de Pueblos Amenazados, ONU i altres organitzacions de defensa dels drets de la població indígena.

Celebració d’una festivitat Tradicional del poble miskitu a la comunitat indígena de Tuapi, membre d’una comunitat indígena i trobada sobre l’educació de la comunitat Rama, projecte en el que ha treballat el Fons Català.

General 9 agost 2021

Condol per la mort de Carlos Maldonado de la Fundació INCIDE de Guatemala

Ens ha deixat Carlos Maldonado, director de programes i projectes de la Fundació INCIDE de Guatemala. És una contrapart estratègica del Fons Català de Cooperació, amb qui s’ha treballat des dels anys 90 en desenvolupament local i construcció de democràcia. El Fons vol expressar el més sentit condol a la família i companys de feina.

Des de fa uns anys, l’Ajuntament de Sant Cugat acompanya un procés de cooperació tècnica en gestió de residus al Petén amb la Fundació INCIDE. En Carlos ha estat una peça inavaluable en aquest treball, que continuarà amb el seu record permanent.

General 22 juliol 2021

Com és ser refugiada palestina al Líban? Parlem amb Wafa Issa, treballadora de l'entitat BAS

Wafa Issa és llicenciada en Literatura Anglesa i amb vocació de periodista, fet que l’ha portat a involucrar-se amb organitzacions socials en suport de la població palestina refugiada com a consultora. Ella és palestina nascuda al Líban, filla de refugiats i, per tant, també refugiada fins que va formar una família amb un home libanès. “Si una dona palestina es casa amb un home libanès, no aconsegueix la nacionalitat fins que té fills, i si és al revés, un home palestí i una dona libanesa, els seus fills seran refugiats tota la seva vida. Això és el Líban, el Líban no és just amb la seva gent”, explica des de Beirut.

Issa mai ha viscut als camps, però explica que la vida fora d’aquests pels palestins mai ha sigut fàcil, que ha estat marcada pel racisme i la xenofòbia, especialment durant la Guerra Civil. Actualment treballa amb l’entitat local BAS (Beit Atfal Assumoud), que se centra en la comunitat palestina als camps de refugiats i els assentaments informals des de 1976, cobrint les necessitats bàsiques de les famílies, els infants i els joves, i promovent el seu empoderament per tal que puguin tenir més oportunitats i millorar la seva situació socioeconòmica. El seu programa se centra en educació, desenvolupament social, salut i ajuda d’emergència, i fa molta incidència en el tractament de la salut mental.

“Volem donar suport a la comunitat palestina fins que aconseguim el dret de retorn a Palestina“, comenta Issa, que tot i ser palestina no ha pogut trepitjar mai el país.

La Covid-19 als camps de refugiats

El Líban té el nombre més gran de refugiats per càpita del món: 1,5 milions provinents de Síria, 200.000 de Palestina i 17.000 d’Iraq, Sudan i altres nacionalitats. Les condicions als camps de refugiats han agreujat la propagació i el tractament de la Covid-19 al país. Entitats com BAS, amb el suport d’organitzacions internacionals com el Fons Català de Cooperació, han pogut donar assistència a les persones dels camps i els assentaments informals que no podien accedir als serveis mèdics libanesos, ja que prioritzaven els ciutadans locals. “Se’t trenca el cor en veure com està la situació als hospitals del Líban”, es lamenta.

A part de l’ajuda més assistencial, també s’han fet diverses campanyes de sensibilització per conscienciar a la població palestina de la necessitat de la higiene, el distanciament social i de vacunar-se. El problema, explica Issa, és que molta gent desconfia de les vacunes i donat que el “75% dels palestins dins i fora dels camps han estat afectats per la malaltia, creuen que ja tenen immunitat”.

La resistència a la vacuna no és l’únic repte dins els camps i assentaments palestins al Líban, ja que l’aplicació del confinament durant els primers mesos de la pandèmia i la por d’infectar-se va generar un clima de tensió perquè el distanciament social és impossible i les persones no es poden permetre deixar de treballar. “Sents que el teu veí és el teu enemic, que et pot fer mal si té coronavirus”, relata Issa.

Els palestins en un Líban col·lapsat

El Líban, després de la gran explosió al port de Beirut l’agost de 2020 i la crisi social, política i econòmica que ja arrossegava, es troba en una situació complexa i no pot donar l’assistència que la població necessita. “La gent està protestant al carrer, el dòlar ha pujat a 22.000 lires i és desastrós, no tenim electricitat ni gasolina pels generadors….”, comenta, situació que pateixen més fortament les comunitats vulnerables que disposen de menys drets. Els refugiats palestins no tenen dret a adquirir una propietat ni material per reconstruir casa seva, com tampoc tenen dret a crear una organització, a no ser que es registri com a libanesa i tingui un 85% de treballadors libanesos a la junta.

A més, el dret dels palestins a treballar al país s’ha vist afectat al llarg dels anys. El 2005 es va establir el Comitè de Diàleg Libanès-Palestí (LPDC per les seves sigles en anglès) i es va acordar garantir el dret a exercir diverses feines, però actualment encara tenen vetades 36 professions. L’estiu de 2019, el ministre de Treball, Camille Abu Suleiman, va anul·lar aquest acord i va prohibir el dret al treball de tots els palestins sota el pretext de regular la situació dels treballadors estrangers, decisió que va encendre unes protestes als camps de refugiats que van acabar amb el restabliment de l’acord inicial del comitè. L’intent de canvi per part de Suleiman va obrir un debat als carrers sobre la condició dels palestins “som estrangers o som refugiats?” planteja Wafa Issa, que reconeix que la situació dels refugiats palestins és cada vegada més dura.

General 20 juliol 2021

8 reflexions de Xavier Graset i Nadia Ghulam sobre la cooperació al desenvolupament

Què opina la ciutadania catalana de les migracions i l’actuació de l’Estat? Gràcies a una enquesta feta pel Fons Català el 2020 s’ha pogut conèixer aquesta informació, que és útil per traçar noves vies de treball tant en el món polític com en el món de la cooperació. Algunes de les dades recollides a l’enquesta són les que il·lustren el nou vídeo d’animació del Fons Català protagonitzat per Xavier Graset, periodista i presentador del programa Més 324, i Nadia Ghulam, escriptora i refugiada afganesa.

General 7 juliol 2021

Fons Català inicia una nova línia de projectes en el camp de la cooperació mediambiental

El Fons Català de Cooperació inicia una nova línia de projectes en el camp de la cooperació mediambiental. Ho fa amb una iniciativa que es vol executar l’any 2022 per trobar una solució que resolgui el problema que la salinització del delta del riu Casamance (Senegal) provoca sobre les terres agrícoles a causa del canvi climàtic. Aquesta salinització per l’augment del nivell del mar, sumada a la disminució de la quantitat i freqüència de pluges, provoca una reducció del nombre de l’extensió de terres agrícoles, fet que empitjora la sobirania i seguretat alimentària dels habitants d’aquesta regió que es poden veure forçats a migrar. Aquest és un dels projectes que s’han destacat en la reunió de la Comissió de Migracions i Desenvolupament del Fons Català de Cooperació que s’ha fet aquest dimecres en format virtual.

Joan Ribas i Núria Francolí de l’Àrea d’Àfrica del Fons han ressaltat la importància de fer aquest tipus de projectes amb «visió de futur» per poder combatre efectes sobre el terreny que s’aniran notant cada vegada més amb el pas dels anys i que ajudin a «recuperar les terres cultivables, protegir el territori i millorar les condicions de vida de la població».

La primera fase del projecte passa per fer un Pla de Gestió Territorial. Aquest seria el document base que fixaria les actuacions que caldria desenvolupar per combatre aquesta salinització i que determinaria els projectes a executar en les futures fases. Aquest pla ha de determinar quins mecanismes causen la formació de la sal, el sòl i la superfície, les alteracions que comporta per a la zona agrícola i com això acaba afectant la producció de les comunitats rurals. Aquest treball anirà a càrrec d’estudiants de la Universitat de Ziguinchor i el Liceu Agrícola de Bignona, que es formanai capacitarien per poder treballar en aquest àmbit. Els estudiants senegalesos faran estades a la Universitat d’Ancona (Itàlia) i a la Universitat de Vic (Catalunya), organitzacions que també participen en aquest projecte.

Ribas i Francolí han destacat que aquest projecte multilateral també és una «prova pilot» perquè el Fons Català accedeixi en el futur a convocatòries europees. En aquest sentit han destacat la importància de participar en un projecte amb la participació de molts agents, En el cas d’aquest projecte hi participen la Federació d’Associacions Casamenceces a l’Exterior, la xarxa de deltes Deltanet que té una de les seves seus a Amposta, les universitats d’Ancona i Vic, el Fons Català de Cooperació, la Universitat de Ziguinchor, el Liceu Agrícola de Bignona o diferents municipalitats de la Casamance.

Des del Fons Català de Cooperació s’ha fet una crida als ajuntaments a sumar-se en el projecte que té, en la seva primera fase, un pressupost de 40.000 euros.

AVALUACIÓ I NOUS PROJECTES EN ÀMBITS COM L’ESPORT I LA SALUT

En la reunió s’han abordat moltes altres temàtiques relacionades amb l’activitat del Fons Català de Cooperació. Victòria Planas, cap de la Unitat d’Avaluació del Fons, ha esbossat els resultats de l’avaluació que s’ha fet sobre terreny de diferents projectes que s’estan executant al Senegal i que es presentarà detalladament a la tardor. També s’ha anunciat l’elaboració d’un documental de difusió sobre un projecte sobre perímetres agrícoles que s’ha fet també a la Casamance o la valoració i nous projectes en l’àmbit de l’esport i la salut i que han comptat amb la intervenció de diferents entitats promotores.

La comissió, que presideix la tresorera del Fons Català i tinent d’alcalde de Sant Boi de Llobregat, Alba Martínez, treballa en aspectes sobre la circularitat positiva entre migracions i desenvolupament a través dels col·lectius de persones migrades.

General 6 juliol 2021

S'aprova la creació del Centre Català d’empresa i DDHH impulsat per 8.000 entitats

Dilluns 5 de juliol es va aprovar al Parlament de Catalunya una proposta de llei pionera al món per crear un organisme d’avaluació de l’impacte sobre els Drets Humans que generen les empreses que operen a Catalunya i a l’exterior. Aquesta proposta va rebre el suport de PSC, ERC, Junts, CUP i Comuns, i ha estat elaborada pel Grup Català d’Empresa i Drets Humans, format per Lafede.cat i la Taula Catalana per la Pau i els Drets Humans a Colòmbia, dues plataformes d’entitats del tercer sector de les quals el Fons Català en forma part.

El futur Centre d’Empreses i Drets Humans vetllarà perquè el procés d’internacionalització de l’economia catalana no generi impactes negatius, especialment als països més empobrits, i serà l’instrument que garantirà la coherència entre les polítiques econòmiques, d’acció exterior i de cooperació internacional. Marco Aparicio, portaveu de les entitats promotores, va apuntar que “el Centre Català d’Empresa i Drets Humans és un organisme públic, independent i amb participació de la societat civil que és únic i necessari”.

El principal objectiu del Centre serà el seguiment i avaluació de l’impacte de les empreses catalanes o transnacionals amb presència a Catalunya sobre els Drets Humans o el medi ambient, a comunitats o regions d’altres països. Aquest organisme públic suposarà un important avenç en la regulació del sector empresarial en matèria de Drets Humans i de defensa del medi ambient. Més de 3.000 empreses catalanes operen a l’exterior, de forma directa o mitjançant més de 7.500 filials.

Les entitats de pau, cooperació i Drets Humans treballem des del 2014 per fer realitat aquest Centre que augmentarà l’impacte estratègic de la política de cooperació internacional i es convertirà en un exemple de coherència de polítiques públiques, tal i com estableix la Llei catalana de Cooperació i la Llei d’Acció Exterior. A més, aquest pas endavant situa a Catalunya com a pionera en la defensa dels Drets Humans i en garantir l’actuació responsable de les empreses transnacionals que operen al territori, tal com s’està sol·licitant des de les Nacions Unides.

General 6 juliol 2021

Tècniques destacades: Sandra Espada i Cristina Orgaz, de l'Ajuntament de Lleida

Sandra Espada i Cristina Orgaz vénen de camps d’estudi diferents, però comparteixen l’experiència en educació i les dues van acabar triant el camí de la cooperació a través del Màster de Desenvolupament i Cooperació a la Universitat de Lleida. Actualment les dues són tècniques de cooperació a l’Ajuntament de Lleida.

• Quina ha estat la vostra trajectòria professional?

Sandra Espada: El 2006 vaig ser seleccionada per gaudir d’una beca a l’Àrea de Cooperació Internacional de l’Ajuntament de Lleida. Venia del món jurídic, amb molta experiència en l’àmbit educatiu i del món del lleure, però per mi, optar a la beca, va ser una oportunitat de conèixer una nova temàtica de treball que em va apassionar només ficar-hi el peu. A partir de la primera aproximació al món de la cooperació i la interculturalitat em vaig voler especialitzar amb el Postgrau de Desenvolupament i Cooperació: de l’àmbit global al local i posteriorment amb el Màster de Desenvolupament i Cooperació de la Universitat de Lleida.

Cristina Orgaz: De 2006 a 2009 vaig realitzar la Diplomatura d’Educació Social a la Universitat de Lleida (UdL) i, seguidament fins al 2011, vaig cursar el Màster en Desenvolupament i Cooperació Internacional en Àmbit Rural, també a la UdL. Amb 10 anys d’experiència en l’àmbit social (infants i joves, gent gran, gènere, salut mental) el gran volum laboral ha estat dedicat a infants i joves en situació de vulnerabilitat: espais lúdics, centres oberts i Centres Residencials d’Acció Educativa (CRAE). L’any 2018 m’afegeixo a l’equip de l’Àrea de Cooperació Internacional de l’Ajuntament de Lleida dedicant-me a tasques en relació amb la interculturalitat, la sensibilització a la ciutat i les convocatòries de cooperació.

• Quina implicació té Lleida en l’àmbit de la cooperació?

L’Ajuntament de Lleida destina des de l’any 1994 part dels pressupostos públics a iniciatives de cooperació i Educació per a la Transformació Social (EpTS), contribuint social i econòmicament al creixement dels pobles i col·lectius. Des d’aleshores s’han posat en marxa molts projectes i iniciatives per potenciar la solidaritat a la nostra ciutat. Amb una àrea de treball pròpia es va arribar a l’1% del pressupost municipal, tot i que no és la situació actual. Lleida ha set sempre una ciutat molt solidària, amb un gran històric en el treball en xarxa i en cooperació i amb una gran quantitat de persones i ONGD vinculades al món de la cooperació i la Solidaritat. L’Àrea de Cooperació Internacional treballa per les relacions Nord-Sud, la interacció efectiva entre cultures, la interculturalitat i la diversitat.

• Com ha afectat la Covid-19 a la feina de cooperació de l’ajuntament?

Aquest any 2020 ha estat un any atípic, marcat per una greu crisi sanitària. Crisi que ens ha fet entendre que vivim en un món global i que si uns no estan bé, els altres tampoc. Un any en què, tot i que la cooperació internacional ha estat més important que mai, no s’ha pogut actuar com haguéssim volgut. La pandèmia de la Covid-19 ha suposat un dolorós recordatori de la nostra vulnerabilitat i interdependència. Ens ha mostrat que les fronteres no serveixen per aturar un virus que ens amenaça a tots i totes per igual i que l’única solució passa pel compliment dels drets humans arreu, la solidaritat i l’accés universal a sistemes robustos de salut i protecció social. En aquest context, la cooperació al desenvolupament té un paper clau com a catalitzador de respostes globals, multisectorials i dirigides als que més ho necessiten, i com a via per canalitzar la solidaritat de la nostra societat.

L’Agenda 2030 es reafirma com el millor full de ruta possible per a la necessària resposta global econòmica, social i mediambiental, per no deixar ningú enrere. Des de Lleida, s’ha intentat continuar amb els projectes engegats tot readaptant-los a la nova situació. Creiem que després d’aquesta aturada obligatòria, tant l’ajuntament com les entitats hem sabut adaptar-nos, inclòs les noves tecnologies al nostre dia a dia, i renéixer amb nous i renovats coneixements.