Amb un peu a cada costat. Catalans d'origen africà reflexionen sobre allà i aquí

Una part important de la població de Catalunya té arrels africanes. Aprofitant la celebració d’aquest Dia d’Àfrica reflexionem amb la diàspora. Des d’aquí reflexionen sobre el dia a dia del seu país d’origen, què en saben o què perceben les societats africanes de la realitat d’Europa i, el més important, quines perspectives creuen que tindrà el continent.

Dialla Diarra
Legki Yakaru – Associació de Dones Sudsaharianes de Banyoles

D’aquí cap a Mali

Et diria que ara segueixo el que passa a Mali molt més que abans. Tot i que fa 27 anys que visc aquí, hi estic molt més connectada. Òbviament hi ha un tema de contacte amb familiars i amics, però també un interès per l’activitat del país. Per exemple, tinc contactes amb associacions de dones.

Ha crescut l’interès perquè ara hi ha moltes més vies de comunicació (trucades telefòniques, internet, whatsapp…). Quan jo vaig arribar aquí, només podies parlar amb la gent de Mali per telèfon a través de les cabines que només eren a la capital. Per contactar amb el teu poble només hi havia l’opció de la carta i això et limitava molt.

De Mali cap aquí

Crec, generalitzant molt, que la gent creu que venir a Europa és treballar, guanyar diners, millorar la seva vida… Només es veu el què, en podrien dir, com la part positiva d’estar aquí. Crec que per saber realment passa encara falta.

El passat i el futur de Mali

Amb el pas dels anys hi ha hagut grans canvis al país, alguns per bé i d’altres per malament. En negatiu diria que ara tots els joves volen venir a Europa. Abans això no era així. No era una cosa generalitzada. En positiu diria que, per exemple, s’ha millorat molt l’accés a les comunitats i que s’ha fet petits passos per millorar la vida de la gent.

De cara al futur, jo soc optimista. El país està progressant i ho farà més. Hi ha joves que són a altres països i que tenen pensat tornar al país per construir bones cases, aportar recursos… En negatiu cal dir que serà un país diferent perquè el canvi climàtic condiciona la seva activitat agrícola.

Ruben Ncogo
Asdg Diaspora. Associació de persones originàries de Guinea Equatorial

D’aquí cap a Guinea Equatorial

Encara que faci molts anys que has marxat sempre hi ha contacte. Internet, xarxes socials… han canviat la relació amb el país d’origen. Les trucades allà són més cares i podria ser una dificultat però amb el Whatsapp pots contactar a tota hora i amb pràcticament tothom.

Pel que fa a allò que passa el país diria que ara ho segueixo més i aquí les eines digitals també han estat clau.

De Guinea Equatorial cap aquí

Jo més que de Guinea cap aquí, o a l’inrevés, ho matisaria. Diria que hi ha desconeixement de què passa aquí i també al revés. Ens movem per la percepció d’allò què veiem a la televisió, xarxes socials o tal vegada un amic o familiar que ens comenta la seva visió en el moment del contacte. I tots sabem que el contacte amb amics i familiars en aquests moments es produeix amb anhel i emoció, per la qual cosa intentem transmetre les millors versions.
En realitat no som conscients de les peripècies que sofreixen diàriament ni ells són conscients de les nostres, que de ser-ho, potser algunes persones no desitjarien emigrar i preferirien progressar on estan. El nom d’Europa i primer món marca molta diferència.

El passat i el futur de Guinea Equatorial

Sent sincer parlar de l’evolució del meu país d’origen se’m fa molt difícil. Jo vaig venir quan només tenia 10 anys i en tinc una idea molt vaga del que llavors era Guinea Equatorial. De cara al futur sí que hi veig futur. Sobretot per la gent jove. Molts estan estudiant i la seva idea és progressar a Guinea.

Omar Diatta
Oudiodial. Associació de migrants d’ètnia diola residents a Catalunya.

D’aquí cap a Senegal

Hi ha hagut un canvi. Ara la gent com jo que som catalans d’origen diola ens podem assabentar de tot el que passa a la Casamance pràcticament a l’instant. Gràcies als telèfons mòbils, saps moltes més coses que abans tant de la situació del país com de les persones del teu entorn (familiars, amics..). Tot és molt més ràpid. Ha estat un canvi i, majoritàriament, ha estat en positiu. S’ha de dir que aquest contacte permanent pot fer, en algun moment, perdre la perspectiva de globalitat.

Del Senegal cap aquí

Jo diria que des de l’Àfrica només es coneix una part del que passa aquí. Segurament hi ha determinats interessos perquè se’n conegui només aquesta part. Només es coneix la part positiva d’allò que passa a Catalunya o Europa en general. La realitat de com és viure a Europa no s’ha explicat a través de les persones que ja viuen aquí, testimonis en primera persona… S’han utilitzat a veus massa “oficials” i això fa difícil connectar-hi. La pobresa, la imatge dels “mass media”.. tampoc hi ajuda a tenir una imatge real.

El passat i el futur del Senegal

És evident que hi ha evolució. Per ara al meu poble, només a tall d’exemple, ara hi ha unes carreteres que abans no hi eren i tothom té el seu telèfon mòbil o ara s’està fent una aposta per l’energia solar. Per al contrari, aquest progrés no s’ha produït en altres aspectes com el sistema sanitari, l’educació… Jo no soc optimista. Si se’m permet l’expressió: ho veig negre. Hi ha corrupció, mala gestió dels recursos,… Un determinat progrés material pot frenar un altre progrés.

Àfrica en femení: de Gàmbia a Moçambic, sis dones parlen sobre la regió

Des de quina posició ens relacionem amb l’Àfrica? Des d’on l’expliquem? Des d’on la veiem? L’època colonial ha alimentat gran part del discurs que avui en dia segueix marcant les relacions d’Occident amb el continent. Per aquest motiu, des del Fons hem volgut que dones africanes implicades en la lluita social prenguin aquest espai per explicar la seva visió de la regió i les seves inquietuds.

Sylvie Luzala, Fatoumata Bintou, Deolinda Francisco, Neneh John, Fatou Nyang i Mariama Sarr viuen en països i contextos diferents, però els uneix la resistència afrofeminista. Elles, tot i ser castigades pel sistema patriarcal, són la columna vertebral de la família i la comunitat, i això els dota d’una mirada global i interseccional de la situació al seu país d’origen i a la regió Subsahariana. Viatgem al Senegal, Gàmbia, República Democràtica del Congo i Moçambic per conèixer l’experiència de sis dones que tenen molt a dir.

SENEGAL

La Fatoumata Bintou, que treballa a l’ONG FODDE, explica que ella espera veure “una Àfrica pròspera amb dones i nenes ben dsenvolupades, apoderades i segures que gaudeixin de tots els seus drets sense discriminació“.

“Al Senegal, la majoria de les dones continuen patint el pes de la pobresa i l’analfabetisme de manera desproporcionada; encara són víctimes de greus violacions dels seus drets, fet que no afavoreix el seu ple desenvolupament. Encara pateixen, més que els homes, els efectes de la pandèmia del VIH i moltes encara corren el risc de morir mentre donen a llum. A nivell educatiu, la partitat entre noies i nois, tan deditjada, encara està lluny d’aconseguir-se en els nivells secundari i superior i encara estem esperant un progrés significatiu en termes d’augmentar la presència de dones als camps científics. Econòmicament, els seus esforços estan limitats pel baix nivell dels seus ingressos.

A nivell polític, on s’ha obtingut un progrés significatiu gràcies a l’efecte de la llei sobre la paritat, cal desenvolupar accions per aconseguir una participació de qualitat i una representació igualitària a nivell de l’assemblea nacional i de les comunitats. L’Estat de Senegal està fent esforços per reduir les desigualtats entre homes i dones i aconseguir un desenvolupament sostenible.”

GÀMBIA

Al país veí hi tenim a Neneh John, Fatou Nyang i Mariama Sarr de l’equip de WASSU, una organització que treballa en la prevenció de la mutilació genital femenina.

“El continent africà és probable que segueixi patint corrupció i dictadures militars si els nostres líders corruptes segueixen al poder.

Gàmbia ha patit dictadures i encara en pateix les conseqüències. La manca d’oportunitats laborals, juntament amb la mala gestió del govern genera un impacte enorme en els i les joves i fa que molts d’ells marxin cap a Europa. No obstant això el país està intentant generar nous llocs de treball així com nous espais de diàleg sobre desenvolupament. A més, cal destacar que el sector turístic és dels que generen més riquesa al país tot i que la Covid-19 no ho posi fàcil.

Com a dones estem molt contentes de poder contribuir en la fi de la violència masclista i de poder ajudar en la lluita de tot allò que afecta el dret de les dones. La violència masclista és un problema mundial i estem orgulloses perquè treballant-lo a nivell local estem contribuïnt a millorar els drets de les dones com a col·lectiu. “

REPÚBLICA DEMOCRÀTICA DEL CONGO

Des del país més gran de la regió Subsahariana al bell mig del continent, la Sylvie Luzala, presidenta del Comitè de Gestió de l’ONG Etoile Du Sud, reflexiona sobre el paper de les dones en l’economia i la política del país.

“En el camp de l’economia podem dir que el futur de l’Àfrica en general i de la República Democràtica del Congo (RDC) en particular continua sent desolador. No sabem què passarà demà.

Al Congo vivim al dia. Els ingressos dels i les treballadores són mediocres. Cada matí, les dones surten de casa sense saber què faran durant el dia. Amb el poc que poden guanyar s’organitzen amb les altres dones per fer el que anomenem ‘tontines’ que consisteix en donar cada dia una mica del que hem guanyat a una de nosaltres perquè pugui afrontar grans projectes. Actualment és la dona qui gestiona l’economia de la llar. Fan comerços petits, venen al mercat o a la clandestinitat per poder alimentar les seves famílies i satisfer les seves necessitats.

A les zones rurals, el panorama és encara més macabre perquè hi ha guerres i és la dona la que està al centre de tot, la que ha de fer tot el possible per protegir la seva família de la guerra perquè l’home s’ha d’amagar per no ser forçat a unir-se als grups armats. La dona s’entrega a si mateixa fins al cost de la seva vida (violació, violència, massacre…) per protegir la família. El futur de la RDC és incert, però la llum de l’esperança pot estar a les mans de les dones.

Des del punt de vista polític, amb el vent de la democràcia fa uns 30 anys, les dones del Congo van poder ascendir una mica als partits polítics, però tot està sent manipulat per les autoritats del partit, majoritariament per homes que volen obtenir escons al parlament i al govern. Però cada vegada són més les veus de les dones a les associacions, la societat civil mostra la seva frustració després de les injustícies de les quals en són víctimes.”

MOÇAMBIC

Des de la costa Est, la Deolinda Francisco, professora de portuguès dins el programa de l’organització Amizade Junts amb Moçambic, parla de l’exclusió de la dona en la gestió de la riquesa del país.

“El futur que s’espera d’Àfrica és un futur desastrós, tot i que és un continent prometedor amb molts recursos naturals i riqueses, riqueses de les quals se n’exclou a les dones a l’hora de decidir com gestionar-les. Les seves idees (de les dones) no serveixen de res, són un tauler en blanc que no pensa amb claredat.

A Moçambic, el meu país, la dona, tot i participar en diversos fòrums de desenvolupament, segueix sent considerada com un objecte, una màquina de producció per a la criança i la cura de la casa. Per aquest motiu la taxa d’analfabetisme al nostre país és tan alta i perpetua aquesta situació.

En algunes parts del país, per no dir en tots els països, les dones han sigut víctimes de violència domèstica, víctimes d’abús sexual, matrimonis prematurs…”

"Toca canviar la mirada", reflexions de la periodista Bea Duodu amb motiu del Dia d'Àfrica

És impossible parlar del continent africà aquests dies sense mencionar Ceuta, amb el conflicte diplomàtic Marroc-Espanya hem vist, un cop més, com la vida i la desesperació de les persones s’utilitzaven com a arma de pressió entre estats i el que és pitjor, que el nostre, un govern tècnicament progressista i d’esquerres, ha abordat aquesta situació com si d’una guerra es tractés. En una guerra, sempre perden les persones.

Aquesta qüestió ha acaparat el focus mediàtic, estava en boca de tothom i només ha reforçat els discursos tant a favor com en contra. Del que ningú ha parlat és de successos positius i de progrés com ara que la keniana Nzambi Matee ha creat blocs de plàstic reciclat que són cinc vegades més resistents que el formigó, que a Ghana estan construint carreteres fetes íntegrament d’ampolles i bosses de plàstic reciclat o que entitats sud-africanes estan investigant i omplint la Wikipedia fins als nostres dies.

El cas és que cal anar eliminant la imatge monolítica d’Àfrica que impera a l’imaginari col·lectiu. Avui en dia, qui es cregui que el continent es redueix al que veu als anuncis de les marquesines i als documentals de la televisió, s’estarà enganyant a si mateix perquè estarà obviant tots els avenços tecnològics, socials i culturals que estan passant. Cal donar suport a aquests avenços, per la qual cosa és clau la cooperació internacional i que siguem cada vegada més conscients que el que passa a l’altra punta del món, també ens incumbeix.

Com es presenta doncs el futur pel continent? La veritat és que no tinc ni la més mínima idea, necessitaria molta més informació per preveure el demà de 54 països tan diversos i rics cada una la seva manera. Però el que sí que puc dir és que s’enfronten a grans reptes com el canvi climàtic, la ingerència política europea, els fluxos migratoris, l’espoli de matèries primeres a canvi de res o a la contaminació.

Tots ells són grans desafiaments, però hi ha una força motora que no ha deixat de treballar per empènyer el progrés i que ara està més fort i empoderat que mai: la de les dones. La de la sororitat, l’educació i la disconformitat faran que molt aviat ens aturem a mirar els països africans amb uns nous ulls i, que fins i tot, en vulguem aprendre.

Bea Duodu

Posicionament del Fons Català davant l'escalada de violència a Palestina

El Fons Català de Cooperació presenta un posicionament davant la intensificació dels enfrontaments violents entre Israel i Palestina, en el qual lamenta la situació actual, denúncia la violència i exigeix el respecte dels Drets Humans i el Dret Internacional, així com l’aplicació efectiva de les diverses resolucions de les Nacions Unides emeses reiteradament amb l’objectiu d’establir la pau a la regió.

S’ha constatat que un cop més la població civil és la principal víctima de la manca de vies de diàleg per avançar cap a la pau entre les dues parts: hi ha més d’un centenar de morts, dels quals una trentena són infants, i més de vuit-cents ferits, tots majoritàriament ciutadans palestins. Aquestes hostilitats han coincidit amb el 73è aniversari de la Nakba, el passat 15 de maig, l’èxode forçat del poble palestí a conseqüència de la creació de l’Estat d’Israel el 1948.

Els actuals enfrontaments tenen el seu origen en la resposta policial israeliana a les protestes de ciutadans palestins per evitar el desnonament de vuit famílies palestines a Jerusalem Est i entregar les seves terres a colons israelians, una amenaça sota la qual viuen més de dues-centes famílies. La repressió israeliana als aldarulls va arribar fins a l’interior de la Mesquita d’Al Aqsa, el tercer lloc més sagrat de l’Islam, i els enfrontaments es van traslladar a la Franja de Gaza quan el govern de Hamàs va iniciar el llançament de coets a territori israelià en no complir-se el seu ultimàtum de replegament de les forces de seguretat. Israel, per la seva banda, va respondre bombardejant la Franja.

Com a representants del municipalisme solidari català, el Fons se suma a la demanda de la comunitat internacional d’un procés de mediació per aturar l’actual espiral de violència així com per reprendre el procés de pau. Considerem que aquest procés fa necessaria la fi de la violència estructural de l’Estat d’Israel a la franja de Gaza. El reconeixement del dret al retorn dels refugiats palestins, en el marc de les diferents resolucions de les Nacions Unides hauria de ser un primer pas cap a una veritable política de pau i coexistència pacífica.

Finalment des del municipalisme català ens comprometem a restringir la compra de béns i serveis a empreses que operen a territoris ocupats i ens afegim a les crides de la societat civil que demanen l’embargament de la venda d’armes a Israel per part de l’Estat espanyol.

Tècnica de cooperació destacada: Lourdes Carreras, de l'Ajuntament de Castelldefels

Lourdes Carreras és filòloga, però els seus interessos i la seva carrera professional han estat marcades per la cooperació des de sempre.

D’on va sorgir el teu interès pel món de la cooperació?

Vaig néixer a Barcelona i allà vaig anar a una escola de monges molt modernes, que ja de ben petites ens parlaven de les desigualtats al món. Aquests són alguns dels primers records socials que tinc.

Als 8 anys vam anar a viure a Castelldefels i allà em vaig vincular molt a la parròquia, circumstància important perquè vaig començar amb 14 anys a participar en campanyes que s’anomenavmen “missions”, en les quals recollíem roba i diners per enviar a altres països. D’aquest grup parroquial se’n va derivar la primera ONG de la que vaig formar part, Solidaritat Castelldefels Kasando. El 1988 vam obrir l’entitat fora de la parròquia i des d’aleshores hi he col·laborat amb les tasques de cooperació, sobretot a la República Democràtica del Congo.

Quina ha estat la teva trajectòria professional?

Vaig estudiar filologia espanyola però la meva idea de marxar a cooperar ja es va iniciar abans d’acabar. El 1994 vaig fer una estada amb Setem a Xile i vaig estar dos anys fent de voluntària a la seva botiga de comerç just mentre treballava fent classes de llengua i d’ètica. Vaig continuar fent una segona llicenciatura en filologia catalana, que no he acabat, i vaig realitzar dos postgraus en cooperació a la UB i a la UPC.

El 1997 vaig marxar tot l’any a Bolivia a treballar en un projecte educatiu a la zona amazònica, i en tornar vaig estar treballant en sessions d’acollida d’alumnes estrangers de secundària. Els estius vaig anar marxant de nou a Bolívia per ajudar a CIPCA i CEAM.

El 1998 va sortir la plaça interina de tècnica de pau i solidaritat de l’Ajuntament i vaig començar a treballar. Tres anys després vaig guanyar la plaça. Com a tècnica he fet seguiment de projectes als campaments saharauis, a Cuba, a Nicaragua, Els Salvador i Grècia. Destacaria l’experiència dels viatges d’agermanament a La Habana Vieja. En vam fer quatre i van ser molt interessants per moltes raons però destacaria que la ciutadania veu directament el que es fa amb les seves aportacions i quer es desenvolupa de manera molt positiva la cooperació tècnica, l’intercanvi entre professionals de les dues administracions.

De 2007 a 2011 vaig ser regidora d’educació, pau i solidaritat i al llarg de tot aquest temps m’he continuat formant en drets humans, cooperació i recentment en ODS fins avui en dia que realitzo un curs sobre defensors de drets humans amb l’ACP. Actualment he rebut l’encàrrec de coordinar els pla municipal de l’Agenda 2030 i és una proposta força engrescadora.

Com ha afectat la pandèmia a la cooperació de Castelldefels?

Durant l’any 2020 i ara també el 2021, ha estat un repte visibilitzar la cooperació i contribuir a que les entitats tinguin el seu espai. Hem treballat molt el tema de les xarxes, m’he format i he ajudat a formar-se a les associacions del Consell Municipal de pau i solidaritat, que és una eina bàsica per la fortalesa que aquest tema té a Castellldefels, ciutat que té regidoria i reserva pressupostària del 0’7% des de 1995.

Girona ret homenatge a Pere Casaldàliga amb motiu dels 30 anys de l’Agenda Llatinoamericana

Quan se celebren 30 anys de la publicació de l’Agenda Llatinoamericana i després de la mort del seu fundador, Pere Casaldàliga, la Comissió de l’Agenda Llatinoamericana, juntament amb Justícia i Pau Girona i la Coordinadora d’ONG Solidàries obren un espai de reflexió entre l’11 i el 15 de maig sobre la figura del bisbe català de São Félix d’Araguaia, i presenten les grans causes que van guiar el seu pensament: la Justícia Universal, el decreixement com eina per salvar el planeta i la seva poesia de vida, fe i lluita.

Les activitats programades són les següents:

Projecció de la pel·lícula «Descalç sobre la terra vermella»
Dimarts, 11 de maig a les 19 h al Cinema Truffaut de Girona (Plaça de Sant Jordi)

Es tracta d’una minisèrie de dos episodis basada en el llibre de Francesc Escribano que relata l‘experiència de Pere Casaldàliga amb els indígenes de Mato Grosso.

Debat sobre Justícia Universal amb Elizabeth Fuentes i Salvador Martí
Dijous, 13 de maig a les 19 h al Col·legi d’Advocacia de Girona (Plaça Jaume Vicenç Vives, 4)

Elizabeth Fuentes, és investigadora, doctora en Dret, Economia i Empresa per la UdG, Màster en Dret Penal Constitucional per la Universidad Centroamericana UCA (El Salvador) i màster en Estudis Hispánicos, entre d’altres. Salvador Martí és professor de Ciència Política de la UdG, i investigador associat del CIDOB de Barcelona. Moderarà la periodista Laura Fanals.

Debat sobre Decreixement amb Sergi Nuss i Biel Jover Avellà
Divendres 14 de maig a les 19 h al Col·legi d’Advocacia de Girona (Plaça Jaume Vicenç Vives, 4)

Sergi Nuss és doctor en Geografia; llicenciat en Ciències Ambientals i Turisme; investigador i professor de la UdG. Per la seva banda, Jover Avellà és doctor en Història Econòmica Moderna per la Universitat de Barcelona; ha estat professor a la Universitat de Barcelona, i director dels Serveis Territorials de Medi Ambient a Girona. Moderarà la periodista Lluïsa Fuentes.

Lectura de poemes del bisbe Casaldàliga. Lectura de poemes de vida, fe i lluita, coordinada per Xavier Thió (veus) i Glòria Argany (música).
Dissabte, 15 de maig a les 12 h al Claustre del Monestir de Sant Daniel

Lectura de poemes de vida, fe i lluita, coordinada per Xavier Thió (veus) i Glòria Argany (música).

Emergència sanitària a l'Índia: el Fons Català obre un projecte per enviar respiradors

L’Índia s’ofega. El país està vivint el seu pitjor episodi de contagis per Covid19: en les últimes setmanes el nombre d’infeccions ha pujat a 15,95 milions. La situació és tan greu que molts pacients no poden ser atesos als hospitals i moren per falta d’oxigen.

Davant aquesta situació d’emergència, el Fons Català i l’Indian Culture Centre de Barcelona obren un projecte centrat en recaptar fons per adquirir respiradors portàtils que es donaran gratuïtament a l’hospital Ahalya, a Gunpur (Andra Pradesh). Aquest hospital té una capacitat de 100 llits i està totalment col·lapsat a causa del nombre de persones infectades en estat crític i amb necessitat urgent d’oxigen.

El projecte s’emmarca dins la Campanya d’Emergència Món Local Covid19, que es va obrir el maig de 2020 per fer front als efectes de la pandèmia arreu del món. L’objectiu és poder reunir el màxim de suports per evitar que aquesta crisi a l’Índia sigui encara més greu.

La nova variant del virus, juntament amb els factors de sobrepoblació i falta de mesures higièniques, estan fent que el país es trobi en una situació alarmant que requereix ajuda urgent. Hi ha poques ambulàncies, poca capacitat hospitalària, molt pocs respiradors i els crematoris no donen l’abast.

Pel que fa a les vacunacions al país, es calcula que fins ara 117 milions de ciutadans indis has rebut almenys una dosi, xifra que suposa menys del 10% de la població, tot i que el màxim productor de vacunes del món es trobi a l’Índia. A finals de març el centre va deixar d’exportar les dosis en vista de la necessitat de posar-les a la població local però actualment alguns mitjans informen que ja s’està esgotant la producció.

Crisi econòmica i social

Trinity Care Foundation

"Què està passant a Senegal?" Xerrada sobre les arrels de les protestes ciutadanes al país

Un mes després els enfrontaments violents a Senegal hem volgut aprofundir en les causes i les conseqüències d’aquest ampli descontentament social, ja que res indica que les protestes no es puguin reactivar. Per això hem comptat amb la ponència de Toti Rovira, tècnic del Fons Català a Senegal; Bombo Ndir, feminista i activista decolonial; i Carlos Bajo, periodista, docent i consultor en comunicació.

Les protestes ciutadanes a Senegal van començar el 3 de març arran de la detenció del líder opositor Ousmane Sonko. La població, tement que l’actual president, Macky Sall, vulgui perpetrar-se en el poder il·legalment i veient frustrades les seves expectatives de reformes democràtiques i de llibertats, van sortir al carrer a protestar contra el règim autoritari i antidemocràtic senegalès. “Els fets que s’han visibilitzat al març són el símptoma, però hi ha altres coses que s’estan coent que venen de relativament bastant lluny, sobretot des de la reelecció de Macky Sall”, apunta Carlos Bajo, “no estem parlant d’un esclat de violència aïllat”.

Tots tres ponents han coincidit en els factors que han creat un “caldo de cultiu” per les revoltes. D’una banda hi ha la pèrdua de legitimitat de les institucions, provocat per escàndols de malversació de fons, una mala gestió dels serveis públics, el silenci governamental davant els centenars de morts al mar… De l’altra, hi ha un afebliment dels valors democràtics arran de les detencions d’activistes, repressions a ONGs i moviments socials, i atacs a la llibertat d’expressió.

Finalment també ha influït la precarització de la vida general de la població. L’atur és molt elevat entre els joves i amb les restriccions durant la pandèmia totes aquelles persones que treballen en l’economia submergida, que són la majoria, s’han vist greument afectades.

Tot plegat presenta un escenari d’incomoditat, incertesa i desesperació que ha derivat en ràbia. Actualment els carrers ja no cremen ni hi ha violència als pobles i ciutats, però les causes de les revoltes segueixen latents i no només suposa una preocupació pel govern local sinó també per Europa.

“Qui més perd en aquesta crisi, a part del partit i Macky Sall, és França, perquè un nou govern de l’oposició trencaria llaços amb França i això pot generar un efecte dominó amb els altres 14 països que també hi estan lligats“, apunta Toti Rovira, del Fons.

Bombo Ndir, d’origen senegalès, reafirma aquest fet, ja que assegura que “ens fan creure que tenim independència des del 1960, però seguim depenent de França, que ens dicta el que hem de fer, que té la gestió de la nostra moneda… i les nostres eleccions no són democràtiques perquè cada decisió que es pren a Senegal ha de passar per França”.

Què passa amb les dones?

En moments de crisi, les dones són un dels col·lectius més afectats. Les notícies anaven plenes d’articles i reportatges sobre les revoltes, però com ho han viscut les dones? L’activista i mediadora Bombo Ndir apunta que les dones fa temps que reivindiquen el feminisme, però que és quelcom molt silenciat i castigat. “Les dones estem cansades, tenim drets com a dones perquè som portadores de vida, som transmissores de valors, hem d’estar als espais de decisió”, explica, ja que “no podem ni canviar una coma de la legislació d’aquest país”.

Ndir ha fet èmfasi en la necessitat d’aconseguir una independència econòmica per part de les dones, lluita dificultada per les restriccions del toc de queda perquè la majoria de dones treballa en el sector informal.

Què esperar del futur

És difícil fer pronòstics, però amb unes eleccions previstes per 2024 hi ha un risc potencial d’esclat social en un futur, comptant que no s’està fent cap reforma per millorar les condicions de vida de la població.

Carlos Bajo ha fet referència a un possible augment de la repressió a organitzacions sense ànim de lucre, però també a l’oportunitat de teixir aliances amb una societat civil que és cada vegada més crítica i que està construint comunitat als barris, als pobles… “Això s’ha convertit en la clau d’aquests moviments socials”, comenta.

Freesenegal

La Junta Executiva del Fons es reuneix per compartir les gestions i activitats realitzades

Com s’està treballant des de les diverses àrees tècniques del Fons? Com s’estan desenvolupant els projectes a terreny? Què s’està fent des de les comissions i grups de treball? Aquestes i moltes altres qüestions s’han tractat avui a la reunió de la Junta Executiva del Fons Català.

Amb la participació de prop de la totalitat dels membres (27), s’han compartit informacions tècniques, econòmiques i comunicatives, i també s’han posat sobre la taula algunes propostes de posicionaments i dubtes relacionats amb accions futures.

Aquest 2021 el Fons s’ha adaptat a la tercera i quarta onada de la pandèmia fomentant el teletreball i reduïnt les rutes de seguiment de projectes per evitar situacions de risc. No obstant això, s’ha fet una visita de seguiment al municipi de Puerto Cabezas (Nicaragua), i una avaluació i una elaboració d’un diagnòstic a Senegal. Per altra banda, a la comissió de Migracions i Desenvolupament s’ha preparat una proposta de formacions a entitats.

Donada aquesta situació de pandèmia i veient les afectacions en algunes àrees de treball del Fons, l’equip de comunicació ha estat treballant en la campanya de sensibilització #DefensaLaCooperació, que té l’objectiu de posar en valor la cooperació municipalista i la necessitat de preservar-la en temps de crisi com l’actual. Un mes després d’haver llançat la campanya -que s’allargarà fins l’octubre- des del Fons i els ajuntaments se’n fa una valoració positiva i es preveu una millor rebuda i difusió cada mes. Hi ha la voluntat d’unir forces amb la societat civil per tal d’apropar la campanya a la ciutadania i aconseguir un impacte més profund amb el temps.

La campanya “Món Local Covid-19”, que es va engegar el maig de 2020 per actuar en aquelles zones amb menys recursos i on es pronosticaven greus conseqüències a causa de no disposar sistemes de salut pública i protecció social, ha recollit 418.490 euros de 38 ajuntaments socis. S’han aprovat 22 projectes per fer front a la pandèmia a 12 països.

Finalment, la Junta Executiva ha decidit fer un posicionament per demanar la llibertat de Juana Ruiz, treballadora humanitària de salut a Palestina empresonada sense judici, càrrecs, ni proves des del passat 13 d’abril per l’Estat israelià. Ruiz, de 60 anys, va ser detinguda sota sospita de presumpte blanqueig de diners en un cas que involucra el Front Popular per a l’Alliberació de Palestina (FPLP), una organització considerada terrorista per Israel.

Litigi estratègic contra Grècia al Tribunal Europeu de DDHH per maltractaments a migrants

Legal Centre Lesvos (LCL), organització que proporciona assessorament legal gratuït a totes les persones migrants que arriben a Lesbos, ha posat ja 5 queixes per violacions de drets humans a Grècia arran d’expulsions col·lectives de demandants d’asil. En aquest cas concret, es fa referència a un incident ocorregut els dies 20 i 21 d’octubre de 2020, quan un vaixell que anava en direcció a Itàlia amb prop de 200 migrants va perdre’s al Mediterrani vora l’illa de Creta a causa d’un temporal. Els tripulants van demanar ajuda a Grècia, que va respondre amb promeses de rescat que no van complir. El grup de migrants, en el qual hi havia dones embarassades i infants, després de 5 hores d’espera, va ser atacat per “comandaments” vestits en uniformes negres i sense cap insignia, que utilitzaven els vaixells dels guardacostes grecs.

Segons informa l’organització, els van robar les seves pertinences i els van traslladar a dos vaixells diferents de la Guàrdia Costera Hel·lènica on hi van passar la nit, sense menjar, aigua ni cap assistència mèdica. L’endemà els van abandonar en diversos bots salvavides sense motor a prop de la costa turca, a 200 quilòmetres d’on els havien trobat. Hi ha un vídeo compartit a xarxes socials que mostra l’enfrontament entre el vaixell i els comandaments.

“En aquesta ocasió crida l’atenció el caràcter insidiós i aparentment premeditat de l’expulsió col·lectiva”, comenten des de LCL. “Les autoritats gregues van mentir repetidament als passatgers del vaixell de pesca -que trobaven en un estat d’angoixa després d’haver sobreviscut una tempesta i de perdre els subministraments per la borda- intencionada i deliveradament fent-los creure que serien rescatats, però per contra van ser atacats i expulsats cap a Turquia”.

Aquest litigi el lidera un advocat de Legal Centre Lesvos que representa a 11 sirians que es trobaven en aquest grup gran de migrants. L’organització argumenta que les autoritats gregues que van perpetrar l’expulsió van violar el dret a la vida d’aquestes persones, el dret de ser lliure de tortura o tractament inhumà i degradant, el dret a la llibertat i la seguretat, i el dret a la reparació efectiva i la no devolució, tots ells sota els articles 2, 3, 5 i 13 de la Convenció de Drets Humans.

L’entitat apunta que “Grècia és un dels pocs països europeus que no ha prohibit explícitament les expulsions col·lectives, i el sistema legal grec no ofereix cap recurs penal adequat per reparar la gravetat de les violacions del dret internacional i els Drets Humans, i no té cap interès polític d’investigar aquests crims”.

Propostes per ampliar la biblioteca sobre cooperació aquest Sant Jordi

Cansat d’acabar comprant sempre “best-sellers” de temporada? De no saber quin llibre comprar o regalar per Sant Jordi?
Des d’alguns ajuntaments socis i l’equip del Fons Català us fem algunes propostes perquè podeu anar omplint la vostra biblioteca de llibres que tenen com a eix la cooperació al desenvolupament i els drets de les persones.

“Refugiats climàtics. Un gran repte del segle XXI”
Miguel Pajares
Editorial Raig verd

Un llibre recomanat per…

Alba Martínez
Tinenta d’Alcaldia de Ciutat Educadora de Sant Boi de Llobregat i tresorera del Fons Català

Aquest llibre uneix dues de les emergències globals que ja estan marcant el segle XXI: l’emergència climàtica i la relacionada amb els desplaçaments forçosos de persones. El Miguel analitza aquesta dimensió humana i humanitària del canvi climàtic, les responsabilitats polítiques dels països enriquits i formula propostes clau per abordar aquests desafiaments. Els ajuntaments socis del Fons Català de Cooperació preocupats per aquests grans reptes tenim un espai de trobada a les comissions d’Acció Climàtica i Món Local Refugi del mateix Fons.

“Una historia de Violencia. Vivir y morir en Centroamérica”
Óscar Martínez
Editorial Debate.

Un llibre recomanat per…

Xavier Ruiz
Responsable de l’àrea d’Àmèrica Llatina del Fons Català

Óscar Martínez és un dels millors reporters salvadorencs, actualment redactor al diari digital El Faro. Després de dedicar molts anys de treball al fenomen migratori centreamericà, va iniciar una altra línia d’investigació sobre la violència estructural al triangle nord (Guatemala, Hondures i El Salvador), infiltrant-se en bandes criminals i buscant les causes d’un context marcat per la droga, la corrupció i la impunitat. El llibre és un retrat colpidor i sense mitges tintes sobre l’Amèrica Central d’avui, amb ritme trepidant i amb testimonis de primera línia. Les cròniques aquí recollides també arriben a la frontera sud mexicana i documenten el paper cabdal i la responsabilitat que els Estats Units han tingut i tenen en aquesta lluita permanent pel poder i la supervivència.

“Viatge al país dels blancs”
Ousman Uma
Random House Mondadori.

Un llibre recomanat per…

Maria Vidal
Regidora de Cooperació i Solidaritat de Torrelles de Llobregat

A través dels ulls de l’Ousman Umar, podem conèixer en primera persona el camí que cada any inicien milers de persones cap a Europa a la recerca d’una nova vida. L’Ousman narra el seu viatge vital des que deixa el seu poble natal a Ghana, essent un nen, fins que arriba a Europa disposat a aconseguir un futur millor. Una dura i punyent autobiografia que és clau per a seguir reivindicant una acollida digna de la població refugiada.

“Patas arriba. La escula del mundo al revés”
Eduardo Galeano
SigloXXI Editores

Un llibre recomanat per…

Sandra Espada, Cristina Orgaz i Rosa Carrillo
Àrea de Cooperació de l’Ajuntament de Lleida

Eduardo Galeano presenta, amb to irònic, una guia de les barbaritats que la raça humana és capaç de cometre. Un llibre que pretén demostrar que el comportament humà no segueix una lògica: premiant allò dolent, castigant lo bo, obviant responsabilitats, devaluant lo valuós o magnificant lo absurd. Una mirada crítica cap a la nostra societat, la qual continua perpetuant un món al revés.

“El Viatge de Kalilu”
Kalilu Jammeh
Fundació Kalilu Jammeh

Un llibre recomanat per…

Joan Ribas
Responsable d’Àfrica, Mediterrània i Àsia del Fons Català

Es tracta d’un llibre autobiogràfic de la ruta migratòria que va seguir en Kalilu Jammeh a través del Sàhara per arribar a Europa. Durant el seu periple de Gàmbia cap a Europa Kalilu Jammeh decidí que, si arribava amb vida, escriuria un llibre per explicar les terribles experiències, patiments i morts que implica el viatge clandestí cap al somniat “paradís” europeu. Una història crua i esfereïdora d’una realitat que viuen a diari milers de persones que fugen del seu país per cercar un futur amb més oportunitats. Un reflex del millor i del pitjor de la naturalesa humana que permet entendre com s’organitzen les persones que emigren des de l’Àfrica occidental i perquè els murs que posen les societats opulentes no serveixen de res davant l’instint de supervivència i de superació.

“El desarrollo: historia de una creencia occidental”
Gilbert Rist
Editorial Catarata

Un llibre recomanat per…

Gemma Solés
Tècnica de cooperació a l’Ajuntament de Girona

Deconstruir els conceptes euro-cèntrics sobre les societats i cultures no-occidentals i entendre els processos socioeconòmics i històrics pels que s’edifiquen hauria de ser una tasca prèvia a qualsevol intent d’aproximar-se les realitats del Sud Global. Considero que aquesta obra de Gilbert Rist hauria d’estar a la capçalera de qualsevol persona investigadora o tècnica que vulgui treballar en contextos empobrits, perquè la industria del desenvolupament està plena de paranys en els que no ens podem permetre seguir caient si de veritat creiem en la justícia global.

“No somos refugiados”
Agus Morales (narració)
Círculo de Tiza

Un llibre recomanat per…

Victòria Planas
Responsable de l’àrea d’Emergència, Refugi i Unitat d’Avaluació del Fons Català

Submergits en un món d’èxodes, aquest llibre ens acompanya i ens dona elements de reflexió profunda per discernir, per entendre des de primera línia les persones protagonistes dels desplaçaments forçats i la reacció de la por i l’odi. És periodisme narratiu (Agus Morales) i fotografia, d’Anna Surinyac, amb visió crítica i plural.

A través del llibre es viatja a l’origen dels conflictes. Allà on comença la fugida, allà on acaba: a la frontera més dura i més fortificada: Occident. És un llibre que ens situa no en una crisi de refugiats, sinó en una crisi d’acollida

“Persèpolis”
Marjane Satrapi
Norma Editorial

Un llibre recomanat per…

Txell Escolà
Responsable de comunicació del Fons Català

És una novel·la gràfica que narra com va viure la pròpia autora la revolució islàmica a l’Iran quan era una nena. A través d’aquest punt de vista més innocent, que porta als infants a qüestionar-ho tot, podem entendre com es van aplicar les restriccions socials i religioses que van acabar amb la implantació d’un règim totalitari especialment dur per les dones (obligatorietat del hijab, limitacions de llibertats, etc).

Satrapi té una gran capacitat per desgranar un context social i polític complex que va marcar la història d’Iran fins a dia d’avui, un país clau en la geopolítica d’Orient Mitjà i el món.

Campanya de sensibilització: Per un món on puguem viure, defensa la cooperació

La campanya #DefensaLaCooperació del Fons Català segueix el mes d’abril posant el focus en l’emergència climàtica, amb motiu del Dia Mundial de la Terra el proper 22 d’abril. Cal posar l’escalfament global a l’agenda de la cooperació, ja que els efectes d’aquest són evidents i inevitables.

L’emergència climàtica ja és una realitat i els nostres municipis, i tot el territori, en comença a patir els seus efectes. La intensificació d’aquest fenomen augmenta la vulnerabilitat de moltes persones i comunitats que no estan preparades per a règims més inestables de pluja, d’augment de temperatures, pèrdua de sols fèrtils, pujada del nivell del mar o noves malalties, entre molts d’altres efectes. A mesura que passin els anys, moltes regions es faran inhabitables, fet que augmentarà la pressió sobre altres territoris i els seus recursos. A regions com la Mediterrània, conflictes com el de Síria ja s’han vinculat a les sequeres més accentuades els darrers anys. Tot plegat, esdevindrà una font d’inestabilitat amb repercussions difícils d’imaginar. Per als nostres municipis, l’amenaça també és compartida. Implicar-s’hi i fer-li front, més enllà dels seus límits, és una mesura del tot lògica.

Per una banda, és evident que l’atmosfera no té límits i que la concentració de gasos d’efecte hivernacle ens afecta de manera comuna a tota la humanitat, tot i que amb efectes desiguals. Contribuir a la reducció de la seva emissió allà on sigui té un efecte beneficiós per a la nostra ciutadania. De fet, la relació inversió-efecte pot arribar a ser molt més favorable lluny de les nostres fronteres, especialment pel que fa a la transició energètica necessària per acomplir amb les metes climàtiques internacionals. Mitjançant mesures d’entrada senzilles, com ara dissenyar les xarxes de transport públic local o metropolità de manera eficient, es poden estalviar combustibles i emissions i augmenta la qualitat de vida de la ciutadania.

"Sense les dones no hi pot haver desenvolupament ni avenç dins dels diferents processos"

Shira Miguel és directora de la organització Moviment de dones Nidia White que dona protecció, refugi i asistència integral a nenes i dones que han patit violències masclistes a la regió autònoma de la costa Carib Nord de Nicaragua. Es presenta com a dona “orgullosament negra, afrodescendent, feminista i defensora dels drets humans de les dones i nenes”, i té una àmplia experiència en cooperació i en el treball comunitari de base.

Nidia White té l’únic alberg que existeix a tota la regió per a la protecció de dones i nenes supervivents de violència i abús sexual, el qual rep el suport de diversos municipis catalans a través del Fons Català. Al centre es dediquen directament a la protecció i atenció dels drets humans de les dones des del respecte i la integració intercultural, reconeixent que les dones indígenes, les dones afrodescendents i les dones mestisses costeres tenen la seva pròpia lògica, la seva pròpia vivència i els seus propis processos de recuperació basats en la seva cultura, tradició i cosmovisió.

L’organització està agermanada amb l’Ajuntament de Vilafranca i a través d’aquesta aliança es pot assegurar que les dones i nenes de la regió tinguin un espai segur on puguin refugiar-se i on puguin tenir un procés d’acompanyament per a la seva recuperació.

Com treballeu a Nidia White per tal d’ajudar a les supervivents de violències masclistes?

Per nosaltres és important l’accés a la justícia, però ho és encara més la recuperació de la persona com a ésser humà, per tant ens centrem en la humanització de la feina partint de l’enfortiment de la identitat ètnica. A Nidia White ens referim a la violència de gènere no només com a la relació desigual de poder entre homes i dones, sinó que sabem que existeixen altres desigualtats per condició de pobresa, per condició ètnica, per ubicació geogràfica, per pertànyer a una comunitat… Aleshores es vulnera encara més la condició de ser dona en els nostres contextos perquè no només has de confrontar o intentar reconstruir processos dins la cultura masclista i patriarcal per la teva condició de dona, sinó que també has de fer-ho per la teva condició de negra, per la teva condició d’indígena, per la teva condició de pertànyer a la costa Carib Nord de Nicaragua… Són factors que també s’han de tenir en compte.

Quin paper juga la cooperació en la vostra feina?

La cooperació és una part fonamental de l’existència de la nostra feina i creiem firmament que s’ha de continuar treballant en aquests processos perquè ajuden a la reconstrucció i a la humanització de les dones i les nenes que són supervivents de violència. Cal tenir en compte que per nosaltres la sostenibilitat del projecte no depèn únicament de la sostenibilitat econòmica sinó de la capacitat de poder fer possible que una dona i una nena recuperin l’esperança de vida independentment de la condició dolorosa d’abús o de violència en la qual es troba. Creiem en crear aquesta esperança de tal manera que les dones puguin reprendre un pla de vida amb major capacitat i lliures de violència i abús sexual.

I la cooperació amb perspectiva de gènere?

Fer cooperació amb perspectiva de gènere, però incloent també la perspectiva d’interculturalitat, el qual implica entendre les diferències de relacions desiguals entre homes i dones, però també entendre les realitats que vivim les dones que pertanyem a altres condicions ètniques, que pertanyem a nivells de pobresa bastant alts o que estem ubicades geogràficament en llocs de poca accessibilitat, fets que ens posen en pitjors situacions de vulnerabilitat.

Crec que és important treballar la perspectiva de gènere perquè sense les dones no hi pot haver desenvolupament, sense les dones no hi ha avenç dins dels diferents processos. Les dones som resilients i som capaces de reconstruir-nos dels processos més dolorosos que hem passat. Si les dones estan bé, les famílies estan bé; si les dones estan bé s’enforteix l’educació, s’enforteix la salut, s’enforteix la comunitat. És necessari treballar la cooperació des d’una perspectiva de gènere, però no només des d’una perspectiva de gènere teòric, sinó des d’una perspectiva de gènere vivencial que permeti també enfortir les capacitats en tots els nivells de les dones.

La cooperació ha de treballar de manera més directa en l’àmbit comunitari, començar a involucrar-se directament amb la base, amb les persones, i treballar-ho de manera humanitzada, des dels mateixos processos dels pobles, de les comunitats… Poder fer aquest procés de diàleg, d’interacció per permeti crear condicions i alternatives per la prevenció de la violència, per la no repetició de situacions de violència, per tot el procés d’acompanyament basat en un l’articulació amb estructures comunitàries de base i enfortint les capacitats individuals de les comunitats, però també les capacitats de les dones i nenes per poder contrarestar els processos de violència i abusos en els quals es veuen sotmeses. Estem dins d’un sistema llastimós i estructuralment patriarcal que s’ha d’anar deconstruint i anat trobant alternatives ancestrals que permetin enfortit la protecció de dones i nenes.

És fonamental la nostra feina i per continuar fent-lo necessitem que la cooperació entengui per què és important el procés d’acompanyament a poblacions multiètniques i pluriculturals amb enfocament de gènere i amb enfocament d’interculturalitat per a la prevenció de violència i per al desenvolupament en si de les dones.

Què significa per tu formar part de Nidia White?

Estic orgullosa de poder mantenir-me de dempeus lluitant i somiant perquè les dones de la costa Carib Nord de Nicaragua puguin tenir millors condicions de vida. Estic orgullosa de poder desenvolupar, per molt petites que siguin, petites llavors que les meves filles poden veure. Que els seus cossos puguin ser autònoms, que puguin lluitar i puguin dir què és el que volen i què és el que no volen. Estic orgullosa d’anar construint un camí que permeti que les meves filles puguin tenir un futur millor del que moltes nenes els toca viure en aquests moments dins dels nostres territoris i comunitats.

Gràcies per tots els aprenentatges i vivències compartides, Arcadi Oliveres

El Fons Català de Cooperació al Desenvolupament (FCCD) vol expressar el seu més sentit condol per la mort d’Arcadi Oliveres. Per a una institució que agrupa la cooperació municipalista de Catalunya, Oliveres ha estat mestre i referent en la cultura de la pau i un ferm defensor de la justícia social i l’equitat Nord-Sud.

Arcadi Oliveres ha estat, entre moltes altres responsabilitats, el president de Justícia i Pau, una entitat que va ser clau pel naixement del Fons Català, ens que aquest juliol farà 35 anys. La tasca de l’enyorat Joan Gomis i la constant empenta de l’Arcardi Oliveres van servir per a la creació d’aquest espai municipalista solidari, que va iniciar-se a les comarques gironines i que es va anar estenent per tot Catalunya.

Aquest compromís perquè el municipalisme català disposés d’una eina útil per fer cooperació al desenvolupament va fer que Justícia i Pau fos membre fundador del Fons Català i assumís la vicepresidència de la Junta Executiva entre el 1986 i el 1991, i continués l’acompanyament a través d’una vocalia entre el 1992 i el 1995. A partir d’aquell any i amb un reconeixement a la tasca de la societat civil organitzada (que tan bé va representar conjuntament amb el CIEMEN) el Fons va voler mantenir Justícia i Pau com a soci, alhora que col•labora anualment en el “Memorial Joan Gomis”.

Justícia i Pau també va acollir el Fons Català als seus inicis, cedint un espai a la seva seu que es va convertir en un lloc ple d’iniciatives, de gent voluntària… i on l’Arcadi Oliveres debatia, guiava, conversava perquè la cooperació municipalista avancés. Oliveres va participar i col·laborar en centenars d’actes arreu en la defensa d’un món més just.

En la celebració del 25è aniversari del Fons, a Salt (on va néixer) i a Barcelona, Arcadi Oliveres va participar a tots dos actes i va encoratjar a continuar la feina, alhora que vas advertir que el forat entre les rendes del Nord i les del Sud continuava creixent.

En l’actual mandat, la nova Junta Executiva ha considerat oportú recuperar aquella reivindicació a favor del 0,7% de la que Arcadi Oliveres va ser una cara visible perquè, 25 anys després d’aquelles acampades, continua sent un objectiu plenament vigent. Com a referent va ser un dels participants al reportatge del programa 30 minuts de TV3 “Objectiu 0,7%” , produït pel Fons.

Gràcies per tots els aprenentatges i vivències compartides. Descansa en pau.

5 anys del pacte migratori entre la Unió Europea i Turquia per frenar l'entrada de migrants a Grècia

El pacte migratori entre la UE i Turquia ha deixat a milers de persones refugiades atrapades en camps en situacions molt vulnerables. Amb motiu dels 5 anys de la seva elaboració, el Fons Català vol visibilitzar la societat civil organitzada i el rol cabdal que tenen en el desplegament d’accions estratègiques que van més enllà de l’enviament de recursos.

Des de 2017 formem part d’un projecte centrat en l’assessorament legal de persones refugiades a Lesbos a través de la Garriga Societat Civil i Legal Centre Lesvos, que suposa un suport bàsic que ni l’Estat grec ni la UE proporciona. Legal Centre Lesvos és l’entitat que està a terreny proporcionant aquest servei i fins a dia d’avui ha fet assessorament a més de 400 persones i famílies que es troben en risc de deportació a Turquia. El seu objectiu és mantenir una porta oberta per defensar els drets dels sol·licitants de protecció internacional de qualsevol nacionalitat que estan atrapats a Lesbos.

Davant la vulneració sistemàtica de drets humans fonamentals, Legal Centre Lesvos representa jurídicament a refugiats amb casos complexos i sota el risc de ser deportats a Turquia. L’entitat també pretén dur a terme un litigi estratègic de denúncia per la violació de drets humans juntament amb grups d’advocats i advocades turques amb qui treballen colze a colze.

A més, també s’està treballant amb tasques d’incidència política juntament amb les comunitats de refugiats per tal d’aconseguir que s’organitzin políticament com a col·lectiu i combatin la violació sistemàtica dels seus drets més bàsics. Per altra banda també es recullen reivindicacions pròpies dels refugiats, es fa monitoratge de les vulneracions de drets que pateixen i se’n fa difusió a través d’articles, imatges i reportatges.

Aquest projecte involucra a gran part de la societat civil a terreny i a Catalunya, ja que s’estableix una col·laboració directa entre Legal Centre Lesvos, els juristes catalans voluntaris per al projecte i la Garriga Societat Civil.

El pacte UE-Turquia del 2016 és part d’una sèrie d’altres pactes de la UE amb tercers països amb l’objectiu de controlar i prevenir la migració cap a terres europees. Des del moment en què el pacte va entrar en vigor, les arribades a Grècia van disminuir dràsticament, la repressió a la frontera amb Turquia va augmentar i la situació a camps com el de Moria es va deteriorar molt